Jo hi era

Hem guanyat papa? I així ho vaig preguntar a la rotllana que saltava i cridava quan no tenia ni cinc anys. I l’avi plorava d’emoció i jo també botava per simpatia a la felicitat culer.
Sí amics, veniu que parlem de l’eufòria. 
Mentre de puntetes caminem a l’angoixa extrema i no trobem la llum en res, salta el gol al minut 89 i dius calla, que hi ha món allà fora: espera que el futbol torna a molar molt. I sí, jo estava esperant-ho. Fa cinc anys vaig esperant i travessant molts partits contra l’Osca, cafè i cigarro…
Cauen els ploms dels nervis i tot el cos tremolant i m’agenollo davant la tele fent el boig, cridant com el més bèstia animal despullat, calent, afònic i callat. Perquè els no humans guarden aire dins els pulmons per l’estocada final. I estic allà, suat i mirant la meva pròpia catarsi a la il·lusió efímera de guanyar. Obro més vi que dona la vida a tanta bogeria continguda. 
I a la pròrroga ja no en calen els riures ni aquells missatges ‘això ja ho tenim nen’, perquè l’autèntic culer que teniu en pantalla mai creu en una remuntada, ni contra el Sevilla mig mort. 
I l’equip hi va, i és més fort, i els joves fan la pell de l’esforç i reneix aquella cosa bonica de l’ambició, molt més enllà de l’exploració dels límits de la comarca com estàvem acostumats darrerament.
Cap al minut no sé quin de la pròrroga em ve la rotllana al menjador, saltant i cridant. 
I amb quaranta-un anys, vaig trucar-lo plorant i vaig dir-li: hem guanyat papa.