Tanco els ulls i les mans perquè la bellesa se’m tiri a sobre. Ja és ben poc el que demano: només pinzellades de llum sobre la pell i l’ànima estabornida.
En època de desconcert social i la sanitat a punt de col·lapsar, tan sols desitjo una polsada de tardor bèstia dins els ossos, dins el cor que ja batega pengim-penjam. Tanco els ulls i les mans perquè la nit espetegui contra la meva pell espantada, irada, dubtosa. Ja és ben poc el que demano, només trossos d’estrelles que fa anys llum estaven millor que ara, sense la por de la persiana a un pam del terra. Aquest univers que al·lucina veient com la misèria humana s’enfonsa per culpa de la mateixa humanitat. El virus era aquest, amics.
Tanco els ulls i les mans (cansades de demanar pausa i soroll) perquè el sol torni aviat als vespres i allargui de llum les tardes i les terrasses a la fresca i bon ambient i que els amants estiguin a punt per a la millor festa que fa i es desfà.
Tanco els ulls, perquè no vull veure res més. Tanco les mans perquè la impotència em paralitza la poca força que em queda. I només demano que la bellesa de la vida se’m tiri a sobre i que tard o d’hora em desperti d’aquest somni amb les carícies i versos que ni els millors poetes creuen imaginar.
Parlant de versos, n’he fet uns per l’ocasió:
Camino amb els peus nus sobre el foc de platja/
la tempesta s’apropa però res és més perillós que viure/
onades de risc que em fan ric amb aquest mirall reflectit d’or galanxó/
puc seguir mar endins perquè tard o d’hora no hi haurà la por/
només la tendra felicitat d’estar per sobre les onades més altes..
Comentaris recents