Un any

Hem trepitjat els carrers buits i plens de tristesa. Hem fet alguna tarima, sí, però orfes de companyia i la música ja no sonava tan forta. Un any amb la pluja lenta i gotes solitàries i un any caminant sense entendre massa coses; intentant posar sentit a tot plegat. La sensibilitat ens ha mantingut encesos durant els últims mesos, amb els ulls pendents de veure't de nou i quan pensàvem que sí, que eres tu, algú es girava i no, no eres tu. Ja fa un any.
En un món al revés com aquest, es troba a faltar bastant la bogeria alegra i l'optimisme, el vertigen de la improvisació constant i el sí sistemàtic com a resposta. Què n'hem de fer del silenci, ara? Doncs poca cosa, poc a dir i seguir, que té collons també. Un marxa i els altres no tenen més remei que seguir, continuar vivint i fins i tot, ser feliços malgrat tot.
Un any sense el "Què passa, George", sense el soroll que fan les birres quan les fas petar una amb l'altra, sense arreglar el món ni arribar enlloc, sense tarimes que rellisquen i que mai se'ns rendien. Ara tot cansa més, tot és una mica lent, tot és una mica més avorrit, sens dubte. Un any que vas marxar en ple vermut.
De fet, ara, i recordant molts moments, hi ha una cosa que t'agrada molt: el 'CàrdioVermut'. És més: crec que el nom no és meu, perquè d'estar entre nosaltres, seria tot teu.
I aquí estem, possiblement pitjor. Però em quedo amb una frase que sempre és en l'aire:
A la pròxima, més i millor.
I sí, el volum de la tristesa ressona massa fort.