Ens ha d'anar bé.

Tinc un mirador localitzat a la zona del Parc Natural de Sant Llorenç on passo moltes estones de lleure i calma. Allà, hi vaig quan puc i la flexibilitat del meu horari m'ho permet. Al fons Montserrat i a mà esquerra, a baix, Ribes Blaves; una petita urbanització on vaig créixer estiu rere estiu. Més a l'esquerra, Tibidabo i m'encallo en la talaia i els entrepans d'agost i riures infantils. Barcelona i el mar i jo, allà, mirant de punta a punta tot el panorama que m'engreixa i em va omplint la llibreta. Apunto: alguna rima, algun pensament a cor obert i paisatge latent i moltes coses de família, amics i coneguts. No sé a qui agrair tanta pau i ho faig amb el primer que trobo a la vista: la bella muntanya de Montserrat (blava i ferma) i místicament persisteixo en la calma. Ara voldria que tots els que estimo vinguessin, aquí amb mi, compartint el moment i conjurar-nos per saber de la vida; aquí i allà i això sí o això mira, potser no cal. Tots reunits amb mi, egoistament i amb una única sortida: la llibertat de la vida i saber que ens anirà bé. Buscar l'optimisme i agafar-nos fort amb la mirada per madurar i fer un pas endavant i desfermar una Il·lusió total amb el que vindrà i ens queda per viure. Surto del miratge amb els meus i veig els núvols que no ens deixen, plens de pluja (mai negatius) i la forta olor de farigola i terra humida, el sol esmorteït per una tarda lenta i el verd fluid que està a punt per a l'estiu. Paisatge, amics i coneguts, cercle íntim i d'intensitats totals, m'arriba de tot arreu una forta sensació de potència i un missatge: tot arriba i vindrà millor. La terra no falla i l'emoció tampoc. Qui vulgui, quan calgui, trobem-nos al tros que ja he batejat: 'ens ha d'anar bé'.