Coses que aprens

La veig de lluny mirant la televisió. Són moltes senyores a la sala fosca i a vegades no em veu. He de cridar l'atenció perquè vegi que el seu nét està a la porta. Els ventiladors ocupen molt d'espai i soroll d'estiu: bbbbbbbbbbbb La iaia em veu i riu, es posa tan contenta que li dóna la bossa de mà a la veïna perquè no li caigui i surt disparada de la sala i em fa molts petons. Anem a la biblioteca. Amb la llum de carrer, de rutina urbana que impregna els llibres, em diu que està feliç i contenta, que ahir van fer una festa i van berenar i que no pot demanar res més. És una senyora feliç i jo un net dèbil. Em desfaig amb el record de coses boniques: trobar caragols després de la pluja, a Olesa: aquella olor de bosc i casa de camp. Cels lliures de deures i matemàtiques i pasturar cabres i el cafè Oroley. Cuidar-me l'orella després d'aquella insuportable operació, rentar-me amb una cafetera perquè em feia por la dutxa. I ara, tan feliç i tan agraïda de tot i sencera d'entendre que els anys passen i sí: -era això la vida Jordi, tot passa volant i ràpid. Aprofita-ho. Viu i sigues feliç. Has de lutxar per ser-ho- En té 87 i segueix el camí de la felicitat. Jo en tinc quasi 40 i les esquerdes em fan mal. M'abraço a la iaia Montserrat una forta estona i ja de lluny em diu adéu rient, palplantada a la rampa i la veig la senyora més potent del món mentre jo surto al carrer. Crec que encara no sé com pujar l'escala de la vida. Crec que encara no he après a adaptar-me a les pluges tristes. Crec que encara no he après a viure com ella i entendre que la vida és un somit.