Quan arribi

És com una sensació que arriba sobre aquesta època. Olor, espai, emoció. Color, tros propi, moment únic. La primavera arriba quan vol o quan pot; i quan arriba es manifesta de manera fefaent. La meva primavera (que de moment encara no ha arribat) s'acosta de prop, com el petó que guardes i el vas traient quan necessites recordar coses intenses. Quan arriba, saps que és el moment, que ja ha arrelat, que saps que s'agafa fins passat l'estiu, fins que totes les postals han estat enviades i sense resposta. La primavera és sensació, de verd potent al nas i cosa fresca a la gola. Sensació de pell i núvol gros i blanc però que passa de pressa. Arriba de cop i no hi ha manera d'evitar-la; vindria a ser com la nostàlgia, com la inspiració, com l'amor, potser. La primavera no és temps, és espai. No són les hores, si no la tarda que allarga. No és qui, sinó amb qui i com. Quan arriba sempre t'envaeix la bella sensació de l'eternitat i gaudeixes del moment: intens, fort, total i per tot arreu. Voorjaar en holandès. Vor en islandès. Guga en somalí. Früling en alemany. Ens queda la primavera com a arma útil a les tristeses absurdes, a les companyies que hem de fugir (tòxiques) i inundar com a mínim fins a la tardor aquella cosa fosca que ens atrapa: la por. Aquest any, de moment, encara no ha arribat (per mi) tanta explosió de tendresa. La busco i no ve. Quan arribi, te la regalaré de dalt a baix.