Estripar els papers

Doncs és veritat que les lletres arriben; per agradar i per no agradar tant. Escriure és l’acte més sa que he conegut mai perquè no castiga els músculs, no tens cruiximents, no s’accelera el cor. Més aviat et relaxa l’ànima i dona la llibertat de poder expressar allò que sents, allò que t’angoixa o inclús, descriure el millor dels plaers: viure. Llegir, en canvi, genera controvèrsia, neguiteja i altera si el resultat de la lectura es capta com un missatge no desitjat i de rebuig. Llegir ens pot enfadar, pot ofendre, pot entristir-nos i el que havia de ser una acció de pausa es converteix en una reacció. Fins fa ben poc, em preocupava molt el resultat dels meus textos per si podia agradar, arribar i complaure a tothom. I un que hi entén va dir-me que si no molestes ningú, mai seràs un bon escriptor. De forma conscient, mai vull molestar a ningú. Però es veu que passa i segur, seguirà passant. Molèstia involuntària. El millor de poder escriure, és aquesta màgia que arriba en forma de lletra a tots els ports, a tots als avions i un, si ho vol, pot llegir a la dutxa. Perquè al final la lectura és voluntària i l’escriptura és lliure, sense por i amb el convenciment que expressar-se ha de ser el primer pas per a una convivència total. Escriuré sense el fre per agradar. Escriuré per opinar i donar la raó a una llibertat que alguns s’esforcen a estripar. Molestant el mínim, dient al màxim.