Us creieu immortals. Penseu que mai arriba. Que no va amb vosaltres tot allò que faci tacte a hospital. Pudor de quiròfan. Anestèsia en vena, diazepan sota la llengua. El soroll del bisturí elèctric, el soroll de la cortina que tapa el box ssssshhhhh, el fred que fa quan el nervi et menja l’ànima, quan li dius adéu, fins ara, anirà bé. El fred de l’admissió i la polsera a la mà i ja t’avisarem. Els hospitals són les sales d’espera a l’esperança i un temps mort per pensar-nos. Per tenir-nos. Us penseu eterns, us penseu per sempre i no és veritat, no és real, la puta vida era això: era anar un dissabte a l’hospital i sentir-te acomiadar fort, unes hores, una vida, una distància que prem la tristesa, una distància gran que fa el vertigen de la por i l’amor tan bèstia entre pare i fill.
Entrades recents
- Un cistell de tendresa 01/09/2024
- N’has de tenir un 25/08/2024
- Me’l quedo 16/08/2024
- Em trobeu a faltar 11/08/2024
- Abans o després de la dutxa 04/08/2024
- Suïcidi literari 31/07/2024
- És urgent 24/07/2024
- Andrea Pigall 20/06/2024
- Negroni 09/06/2024
- Gomboldatge d’amor 26/05/2024
Comentaris recents