Us creieu immortals. Penseu que mai arriba. Que no va amb vosaltres tot allò que faci tacte a hospital. Pudor de quiròfan. Anestèsia en vena, diazepan sota la llengua. El soroll del bisturí elèctric, el soroll de la cortina que tapa el box ssssshhhhh, el fred que fa quan el nervi et menja l’ànima, quan li dius adéu, fins ara, anirà bé. El fred de l’admissió i la polsera a la mà i ja t’avisarem. Els hospitals són les sales d’espera a l’esperança i un temps mort per pensar-nos. Per tenir-nos. Us penseu eterns, us penseu per sempre i no és veritat, no és real, la puta vida era això: era anar un dissabte a l’hospital i sentir-te acomiadar fort, unes hores, una vida, una distància que prem la tristesa, una distància gran que fa el vertigen de la por i l’amor tan bèstia entre pare i fill.
Penseu i gaudiu
Comentaris recents