Un Tallaret al Congreso

He coincidit tres vegades amb Gabriel Rufian, totes a Sabadell, en algun carrer de la Creu Alta, passejant (tot pinxo com un bon Tallaret). Aquest home va a Madrid, arriba i hola què tal, entra al Congreso de los Diputados i diu coses. Tantes com pot (o com el deixen) i té poca por (en aparença, perquè potser ell en té molta). També hi ha molta galta gorda per allà dins, en aquella cambra on cada diputat cobra un sou maco sense fer gaire. Rufian, estrateg i concret en discurs, destrossa les parets de la història, estripa la moqueta casposa dels setanta i esquiva escopinades dignes de la pseudodemocràcia. Així és com un home amb les idees clares (que potser algunes m'agraden, d'altres no) es planta davant el circ espanyol i va despullant, a poc a poc, totes les vergonyes d'una política que a tots ens hauria d'avergonyir, ens hauria de fer pensar en com podem estar governats per ministres que fingeixen agressions a l'estil Cristiano. Rufian esberla el projecte d'una grande y libre i m'esperona que la lluita no defalleixi. Però m'esparvera l'amenaça de la concessió als ultres i els mentiders, els que fan portar davant els tribunals actors per mocar-se a la bandera. Fer fora Rufian del Congreso és tan grotesc i simplista que farà riure a molts que pensen amb la unitat sense saber que la llibertat s'acaba (per tots) sense contemplacions. I el trist és que jo ja no sé si Rufian és l'actor que fa humor o el polític que farà falta demà.