El cobert de la Joana

Avui tenim concert de fi d'any i els nervis es fan notar tot el dia. Són les set de la tarda i encara queda un bon tros de rellotge per anar al cobert de la Joana. Hi serem tots, com cada any, i primer assajarem i després cantarem, no recordo si abans de les campanades o després. Tant hi fa. S'ha fet llarg arribar fins avui, tot i que els grans sempre parlen que el temps passa volant. Queda lluny l'any passat, inclús queda lluny l'hora de marxar de revetlla. Quan la Joana ens obre la porta tot està com sempre, aquella olor personal de les cases i que fa de bon recordar durant l'any, les taules plenes de coses i la tele petita per veure l'hora punta. Els pares s'abracen, es fan petons i nosaltres ja tenim feina per decidir la música que posarem, els presentadors, les perruques, la il·lusió. Hi són tots i no falta ningú i el vertigen de canviar l'any m'accelera el cor i sé que allò que visc ara és màgic i bonic i ho recordaré sempre. Fora el cobert, al terrat per anar al lavabo el cel és estrellat com mai i de color blau marí fort. Tanco els ulls i vull que totes les nits de l'any siguin així. Sento crits i ganes de fer xivarri: el cobert és ple de raïm i fum de tabac. La felicitat de veure a tothom feliç fa prometre'm una cosa: guardar-ho per sempre i escriure-ho algun dia… i els miro un a un i tots criden els quarts, ara el so de cada segon, ara encara no toca. Les copes es troben, els grans criden, nosaltres més i finalment la nit és boja amb l'escenari més bonic del món: el del cobert de la Joana cada nit de cap d'any. M'he apropat a algú que ara no recordo i li he demanat que mai em faci oblidar les nits en aquest cobert i m'ha dit que d'aquí a uns anys ho escriuria tal qual va ser. Perquè pensaràs en mi, m'ha dit. I que l'any en què ho facis, serà bo.