Enlairar-se

La mort és plegar. Però es pot plegar o anar plegant, de mica en mica. La mort de l'altre és un nus a la gola, una llàgrima del record galta avall, una cançó trista a l'altra banda del carrer. La mateixa mort és el descans, per fi, a uns llargs anys, una lluita, un consol a tot, potser. A tots ens tocarà morir: així que és millor no anar morint pel camí. També és el primer viatge que fem, i la vida és preparar maletes, guardar carícies entre arrugues i acumular grans vivències a les mans. Encreuar els braços i saber-nos plens d'haver fet bé les coses o buits de pensar en allò que mai ens hem atrevit a fer (tu decideixes). Ens fa por la mort i no la vida, deia el poeta. Ens fa por morir-nos i no ens fa por deixar als fills i nebots un món cada vegada pitjor, desordenat, mal dividit. Fa por la caixa i no ens fa por que els lladres de La Caixa acabin amb l'economia domestica i terrenal; la de les llibretes vermelles a peu de caixer. Fa por el què passarà quan el que realment ha de valdre és el que passa ara, avui, ja. Plegar no és res més que sentir-se estimat pels que et ploren i noten la teva absència. I per aconseguir-ho, cal que cada dia ens llevem per fer-nos feliços entre nosaltres. I sobretot, anar a dormir en pau.