Arriba i marxa

Es cola a tots els llocs del món, a totes les cases i també en alguns somnis. Al port d'un altre oceà, a l'altra punta de tot, baixa pels carrers i s'infiltra per sota les portes, baixa del cel o no sé d'on. Va i ve i vola i no pots capturar-la per matar-la. La tristesa; una paraula bonica però que fa mal. Sona cap avall i ressona fins als peus, vibra per totes les parets que connecten amb la tendresa, la nostàlgia, la por i les llàgrimes. Vibra tant per dins que la tristesa fa fractura, esquerda i de mentre anar aguantant fins a la trencadissa final. La tristesa pesa, s'enfonsa i ofega. Aixafa, col·lapsa, cansa. La tristesa hauria de desgravar a la declaració de la Renta: vostè quants quilos de tristesa porta a sobre? Doncs li pertoca aquest descompte. Rebaixa d'impostos per motius obvis: tristesa acumulada. La tristesa es mesura per foscor, per llàgrimes, per derrotes, per absències. El termòmetre de la tristesa es posa al cor que batega fluix, arrossegat per l'impuls de la vida segueix. Cor trist que reclama ajuda a l'aire de primavera, al mar calmat rere la pinassa, al bar amb quatre fustes sobre la sorra. El millor de la tristesa és que marxa sense avisar, com un espectre volàtil que no diu adéu. I després queda aquella sensació de pau que fa valorar la vida de tal manera que tot és bestialment bonic.