Foc nou

Endavant amb cremar tot allò que ens fa nosa i no sabem què fer-ne. És la nit per cremar els mals de cap, les males sensacions, les males maneres, els mals humors, els mals pensaments. La foguera que hauria de cremar tota la cosa dolenta i potser alguna cosa bona que s'escapa, alguna cosa que no controlem i que la flama s'emporta: mai s'apaguen prou focs i a vegades els t'estimo incendien massa. Foc de fusta, foguera juvenil, pólvora pura enmig de la platja nua, de nit brillant i bruixes que es pentinen. Sant Joan com al clímax de l'estiu que comença: per l'estiu que comença com diem amb me mare i després brindem. Hem de deixar-nos portar fins a cremar-ho tot, encendre la metxa i esperar la vida així, sempre. Proposo deures per cercar coses boniques aquest estiu. Sentir com les abraçades s'integren i no es fan de lluny, com els petons: sentir-los a prop. M'agradaria comprovar si és possible, poder viure amb el que portem posat. Poder arribar on sigui caminant (malgrat la calor) i observar-ho tot. Buscar la bellesa en el fons de les coses; tant de bo no voler res i, en canvi, seguir estimant. I per últim, que l'escalfor de la foguera d'enguany ens escalfi cada batec per seguir fins al solstici de l'any que ve. Cada vespre. Cada últim raig de sol. Cada lletra que ens queda per llegir. Cada foc que ens quedi per sentir l'amor i bracejar-lo.