Conte d'estiu (IV)

La Ramona Vies accelera la palanca negra quan ja no hi ha passatgers enmig de l'andana i el vagó. L'estació amb més emoció, la més esperada, la més desitjada és la de La Floresta direcció Vallès. Pròxima parada Valldoreix i en aquest moment és quan l'acció involuntària dels músculs s'activa. La biomecànica d'enamorar-se. La Ramona Vies el veu aturat, impecable i amb el dibuix del seu somriure de cada dia, de dilluns a divendres a les 8.08 del matí a punt de pujar al tren. La Vies condueix la línia de Ferrocarrils des de fa 23 anys i mai abans podria imaginar que sí, que és possible l'amor distanciat, no palpable però que quan entres al llit solitari a les nits, els pensaments venen i es queden, i els somnis poden ser feliços. Palanca negra sortint de la Floresta a tot drap, pròxima estació Valldoreix i cada dia el millor del dia: ell palplantat al mateix lloc fent el gest de sempre: mà alçada i hola què tal, he vingut a pujar al teu tren Ramona. Se sabien i s'intuïen; ell: llum del tren a distància que s'apropa imponent dins la negror, i ella dins la cabina visualitzant un espectacle preciós fet figura humana enmig de l'estació. Ella, veient-lo passar a tota màquina. Ell, veient passar una dona preciosa dins la petita cabina. Una espurna de mirada, una espurna d'il·lusió, un no sé què de tren perdut però que al final arriba just a l'hora. Una cosa similar a l'amor: passa, no es troba, xoca, fa implosió. Tensa espera i finalment, al segon precís, les portes s'obren. Un matí, la Ramona Vies tenia la sensació que seria un dia diferent. Va anar a Plaça Catalunya, va obrir el seu tren, els llums de la cabina eren d'un lilós més fort, un nervi frondós accelerava la velocitat de la palanca negra. Al final del túnel de Pàdua hi entrava un sol de llum vibrant estranyament potent, i les estacions costaven d'arribar. Finalment Valldoreix, aquella de sempre i de pell de gallina quan veia els fanals de l'estació en miniatura des de la distància. De cop va posar la mà a la palanca negra i la va tirar enrere molt fort, tot el que podia estrenyent cap a ella, fent força i Ramona no cal que ja no pots més i els frens d'emergència agonitzant i xisclant i espetegant entre via i vagó, entre angúnia i horror, entre velocitat i el cos d'un home. Era ell palplantat a la via enmig de Valldoreix amb un cartell alçat: ara o mai. La Ramona llegia bé les lletres aquelles que cada vegada les veia més a prop i el fre final amb majúscules: ARA O MAI. Va baixar del tren, va creuar el dispositiu de seguretat, va fer un salt fins a les vies i va veure l'home que veia cada dia, a tots els trens matutins: sí, era allà declarant-se i jugant-se la vida per ella. I vet aquí la Ramona Vies i el seu futur marit, que els dos van fugir en un tren de mitjanit i l'amor mai més va ser un neguit.