Conte d'estiu (VI)

L'Ona Benforta va a la platja com tu i jo, quasi cada dia. L'Ona és una addicta a la platja, al moment aquell tan fort d'entrar a l'aigua fresca, corrents marítims a tot drap enmig de les cuixes, el Sol que peta a l'aigua i veus la vida fàcil i aquells dies entre setmana d'escapar-se amb la moto i estirar-se a la sorra buida de gent: la llibertat. L'Ona Benforta, això sí, sempre hi va llençant de tot i sense contemplacions: els cigars, els papers dels mocs, les compreses que estan a mitges, el got de plàstic del cafè i endinsa dins la sorra el que fos, sense pensar-ho. Que si l'esclòfia dels festucs, els trossos d'endívia que no se'ls acabava mai. Que si una bossa de patates buida, que si l'ampolla de Coca-cola després de beure-la ben fresca. Bastons de les orelles. Lleganyes. Pots de crema solar. Mistos. Pals de gelat sense premi. El paper d'alumini dels entrepans. Els petons perillosos que mai haurien d'existir. Les ulleres solars que ja no li agradaven. Els pinyols de préssec. Una foto d'ahir a la nit en blanc i negre. Un mòbil que ja no li funciona i ara de camí en compraré un altre. El mal gust de saliva de la nit anterior que no acaba de passar. Les tovalloletes de maquillatge per entrar a l'aigua i estar (ella) ben neta. Un pintallavis caducat. Una cervesa buida. Una polsera d'un record maleït. Una pell de plàtan. Un banyador que ja no li entrava. Els apunts dels exàmens que ja ha aprovat. Un clip que subjectava els apunts. Un desodorant buit. Un dia inclús va tirar a un amic: ell li va dir que n'estava molt, que n'estava enamorat de veritat i com que ella no sabia què fer-ne, el va tirar allà: al mig de la platja. L'Ona Benforta sempre marxava de la sorra amb un escampall d'abocador personal, sense cap remordiment i no cal reciclar i mira quina aigua més blava i cada dia i hi ha més gent per aquí. Un divendres en plena calorada canicular, la Benforta va endinsar-se al mar, disposada a gaudir d'una natació perfectament tècnica, forta, valenta. Vinga a nedar i onada ve i onada va i de cop va notar que tragava una burilla de tabac, amb aquell gust fastigós de paper consumit podrit i salat. De cop va estossegar enmig del mar, i notava l'ofec i de cop hi havia moltes burilles al seu voltant. Als peus sentia el tacte del que podria ser un preservatiu o potser un embolcall de galetes, un tros de paper d'alumini li tapava la cara, també un tap de suro d'un Merlot de l'Empordà que li va tocar l'ull dret. Quina feinada per sortir de l'aigua. Era com si el mar li vomités tota la merda que ella deixava a la platja, un càstig, una llosa, una pena tot.
Va decidir, a partir d'aquell dia, anar cada dia a netejar la sorra, a recollir tot allò que no ha de ser-hi per res i va agafar multitud de deixalla: llaunes buides de sardina, confeti, papers de tota mena, cartes, bolígrafs, manuals d'instruccions, auriculars vells, llibres, pastilles per l'eufòria, carnets del Barça, segells per postals, un pot mig buit d'orenga, cintes de cassette, espelmes de citronella, pedra pomes, ulls de vidre, botons, banyadors, cinturons, pizzes variades, cendra, claus trencades, diaris, arracades, monedes, tristeses, agonia, ràbia, perfums cars, pàgines d'agenda escolar, una llàgrima caiguda a la sorra, un disc de Peret. Ho recollia tot. Ara, quan entrava al mar, l'Ona ho feia amb por: encara trobaria tanta brossa flotant? I vet aquí que la Benforta, a mesura que cuidava la platja i netejava l'entorn, nedava més fort, més alegra i més animada sobreposant-se a totes les onades més altes i sobretot més blaves i netes que mai.