El primer de molts (II)
Vam quedar a la plaça sobre la una del migdia, com sempre, més o menys. Era el dia que estava decidida a dir-t’ho, a no amagar més la meva altra vida paral·lela. Sí, casada i amb dues criatures. Però tot es va embolicar tan de pressa, em vaig enamorar tan intensament de tu, que no sabia com obrir la porta de veritat.
Vas aparèixer amb el casc al braç i els pantalons beix que tant m’agradaven. Em vas abraçar i em vas dir reineta on vols dinar avui. I jo que em desfeia per dins, i com una droga que no pots evitar, vaig pensar de deixar-me anar, altra vegada. Un altre dia, amagant la meva veritat.
Ser addicte a tu, em va fer perdre el nord de tal manera que mentre estàvem al llit i et tenia a dins, no podia deixar de pensar en res més al món. Em vaig comprar un telèfon per només tenir-te en exclusiva, enviar-te missatges plens de sucre embafós i també per evitar sospites a casa. Tota jo era tan feliç amb tu, que deixava enrere el meu fracàs, el meu projecte que ja no tenia sentit. I no pensava.
Vam fer l’aperitiu en una taula del racó i tocava un sol agradable d’un març tan diferent com definitiu. Mentre t’escoltava embadalida sobre les teves visites amb enginyers de ponts i camins, feia glops de cervesa i en segon pla notava que potser seria el moment oportú per deixar-ho anar tot i dir-t’ho. Estava convençuda que ensumaves alguna cosa, i que el fet que mai em preguntessis res t’anava bé com a ignorància d’amant perfecte.
Però no va ser així, i em vas fer un forat al cor i als pulmons i a tot el meu dins s’ofuscava, la plaça, el bar, el sol, s’apagava per moments. Em vas dir que era boja, que com podia haver-te ocultat els meus fills i el marit i fer veure que no passava res, i mentre els teus ulls estaven injectats d’odi i ràbia i mil coses indescriptibles que mai podré oblidar, els meus nens i la meva parella eren l’única corda que em quedava per no caure del tot, just en aquell moment. Quines coses.
I estaves decidit a explicar la veritat als meus, a cridar-ho a tothom que ens conegués, estaves com un animal desbocat de ràbia i jo et demanava que no, que si us plau, que tot allò era una bogeria com jo i que ho fessis pels meus fills.
Decidit i emprenyat vas marxar, em vas dir puta, em vas dir que m’oblidés de ser feliç. Se’m va desencordar tot l’enamorament que et tenia. De cop. O li dius tu, o li dic jo, referint-te al meu marit.
Camí a casa el meu cos estava cansat, amb un mutisme infinit i una tristesa tan gruixuda com la muntanya que tenia al davant. Arribar a casa i fer esclatar-ho tot. La culpa és fosca.
Em va obrir la porta el meu fill petit i em va dir mama avui a l’escola m’han dit que els ocells parlen entre ells, i jo vaig aguantar la primera llàgrima del vespre. I el meu marit em va dir hola amor com t’ha anat la reunió, que et ve de gust sopar, fas cara de cansada. I quan em recollia els cabells i fer-me la cua per explicar-ho tot abans que ho fessis tu, vaig escoltar de fons al Telenotícies, que un motorista havia mort a la carretera del poble on quedàvem a la plaça. A la imatge s’hi veien els teus pantalons beix sobre l’asfalt humit d’una pluja que ja mai més compartirem.
Comentaris recents