Navarra

Paradisos artificals de tardor (IX)

Recullo l’acte de regidor. No han vingut ni família ni la Dana. Noto aquella mena de soledat estranya, però alhora molta alegria de poder haver complert un somni, de forma prematura, tot s’ha de dir. Les coses es precipiten cada dia, amb els morts, el conflicte, i ja des que les bases del partit ens mouen per donar aire fresc al partit. Regidor de cultura, com no podia ser d’una altra cosa. Tinc un escorta que em seguirà a tots els actes, un altre que estarà a la porta de casa tot el dia, un altre que vigilarà els meus moviments i les persones que s’apropin. Em fa vertigen veure tota aquesta voràgine al meu voltant, tota la gent que em rodeja perquè la meva vida no corri perill. 

L’avi no n’està gens content. Ho sé perquè sempre m’ha dit que no em fotés amb política, que les coses mai acaben bé. I jo sempre li he dit que si no lluitem els que estem al davant mai podrem acabar amb els conflictes, però, vaja, estic convençut que per tot el que ha viscut, no pot tenir una idea òbvia. És comprensible. I també pateix per mi. 

Tinc ganes de celebrar amb la Dana la meva nova posició social, el meu èxit que l’atzar m’ha brindat. Fa un dia de ple hivern i plovisna, i si plou tot va bé, sempre.

Arribo a casa i fa olor de pollastre rostit. La Dana m’ha hagut de preparar una sorpresa per celebrar la meva nova fita professional. També fa olor de tabac i xampú de mandarina. El seu. M’espera per tenir una trobada cos a cos? Ja m’estic excitant només pensar-ho, i no he comprat vi, hauria hagut de comprar un vi de Navarra, del que li agrada a ella. La crido, no contesta. Hola? Dana?

Entro a l’habitació, la persiana està abaixada. Només hi entra el fil de llum nuvolosa i trista de la pluja fina. 

Està estirada al llit, recaragolada. La crido de nou. Obro el llum.

La sang m’omple la vista.

S’ha disparat un tret al cap.