Anoeta

Paradisos artificials de tardor VI

Arribo a l’aparcament de terra al poble i deixo el Renault tal com freno. L’aire és diferent a Barcelona. Al País Basc tot té un ritme i un ambient dispar, com sí d’alguna manera ens transportéssim a un altre món, per això té la conjuntura de País, suposo. Els avis tenen l’etxea fora el poble, dalt un turó. Les vistes són impressionants. Hi pujo a peu. Saludo a la família, abraçades, cap comentari per les ulleres rodones de carei apedaçades, emoció perquè, els dies passen, la vida ens allunya, la distància és més gran i és clar, hi ha un ambient nostàlgic i alhora de felicitat. Els retrobaments són intensos a casa meva.

No veig al Kali, pregunto per ell. Es fa un silenci visceral. 

Quan fem el cafè i unes postres a joc, l’avi m’explica que el Kali és mort. Era quasi cadell, pregunto què ha passat i la mare fa que no amb el cap, com que no vol que l’avi comenci a explicar.

Eren les sis de la matinada quan uns furgons, potser quatre, van entrar al poble. De dins van sortir una pila de policies nacionals, vestits amb armadures robustes, pals, i anaven armats. Entraven per les cases, detenien a qualsevol que els sembles, el kali va baixar de l’extea amb tot el rebombori, segurament va morir d’una puntada de peu. Van cremar algunes cases, van apallissar gent, no van arribar a l’extea de l’avi perquè ja ho ha viscut altres voltes i va fer per tancar llums i portes com si estigués deshabitada, però no va poder retenir el Kali. Quan el va veure baixar al poble, amb la cua estirada i udolant, sabia que no tornaria. Això és una guerra, vam dir-nos mentre el sol s’amagava rere les muntanyes d’Anoeta. Es va instal·lar un clima de pessics de tristesa.

La mare engega la tele. Avui és el funeral del guàrdia civil assassinat a Barcelona amb cotxe bomba, els explico que aquest policia em va detenir, apallissar, i que el vaig veure just abans que esclatés el seu cotxe. Crec que no m’han cregut.

A primera fila la família. De cop la veig per la tele a primeríssim primer pla.

És la Dana, la noia de les trobades fortuïtes, la de l’aeroport, la noia que he deixat a casa meva dormint. És la filla del policia assassinat? I no me’n va dir res.

Tinc tantes preguntes que agafo el Renault i torno aquesta mateixa nit a Barcelona per veure-la a ella i saber com està i per què no em va dir que el seu pare era mort ahir a la nit, que vam estar junts. I que el seu pare em va trencar les ulleres rodones quan em pegava.

És com si aquesta noia tingués una vida camaleònica. I segurament és el que m’agrada. 

Jo també li hauria de ser sincer i explicar-li que d’aquí poc, seré regidor de l’Ajuntament de Barcelona.