Hondarribia

Paradisos artificials de tardor (II)

Quant a l’aeroport, sortim del lavabo, amb clars símptomes del que acabem de fer, dos homes que diuen ser de la policia de paisà, ens fan arraconar en un passadís estret, lluny de la cua d’embarcament imminent a Dublín.
Quedo detingut per formar part d’una banda terrorista i que tinc dret a guardar silenci. La noia d’ulls color mel, d’olors bones variades i ben conjuntades, es queda paralitzada i a mi em tremolen les cames. Em tanquen en una petita habitació dins l’aeroport moltes hores fins que em venen a buscar amb un cotxe policial.
Vaig amb les mans lligades per unes manilles i els canells els tinc entumits. El cotxe de policia fa pudor de tancat, de lloc hermètic i de suors variades. Quanta gent deu haver passat per aquest cotxe? Quants delinqüents? I avui, jo, amb la seguretat que no he fet res i amb la por que em pugui passar tot.
A la comissaria em fan fotos, ningú em pregunta res, i em tanquen el que sembla una presó en miniatura. La porta és forjada amb una petita finestra i només hi ha la llum d’un tètric florescent. L’avi m’ho deia: ser basc, avui no és ser lliure, és una condemna.
Suposo que formo part de sospitosos d’alguna llista infinita que tenen de gent que presumptament forma part del grup terrorista. Aeroport, passaport basc, detenció. Que fàcil.
Tinc la certesa que no tenen proves, no m’he relacionat amb ningú, però a ells això els és igual, perquè la ràbia els corromp i tot cognom basc és sinònim de trets al clatell i detonacions a policies i regidors d’ajuntaments. Obren la porta forjada. Entra un home amb l’uniforme de la guàrdia civil, que m’impressiona vist de tan a prop, amb l’escut brodat, llampant. L’home és corpulent, però les faccions de la cara són suaus, sense fer-li joc una cosa amb l’altre. Em diu que si col·laboro tot anirà millor, que si tinc advocat, i que tinc dret a una trucada. Em porta un entrepà embolicat amb paper de diari i una ampolla d’aigua. S’apropa molt a mi, em mira fixament i les seves ninetes dels ulls estan hiperhidratades, té el front suant, fa olor de tabac fort i d’uns quants quintos. Em diu que m’odia i que si pogués em mataria ara mateix. Em posa la mà al coll, m’estreny la faringe progressivament i noto com cada vegada em costa més respirar i repeteix, amb veu baixa, etarra de mierda, moltes vegades. Quan em deixa anar el coll és com si una turbina d’oxigen m’insuflessin els pulmons. Tanca la porta forjada i noto una tristesa gruixuda.
La por paralitza, i el pànic cansa. Esgota. I això em fa entrar en un estat curiosíssim de somnolència, de son passiu. Plantejo diferents escenaris: tortures, presó, poques possibilitats de justícia, i mirar de lligar caps de per què estic aquí, que no tinc res que em relacioni a la banda armada, i què fa que estigui en aquesta situació.
Obren la porta forjada. Entra un home molt prim, porta una americana color de cendra humida i pantalons negre mastí. Diu que és el meu advocat d’ofici i que estigui tranquil. Fa la sensació que ha viscut molts moments iguals, mateixos escenaris. Em pregunta si són certes els càrrecs que se m’imputen: pertànyer a organitzar criminal, assassinats, organització de segrestos, delinqüència política. Dic que no de veres amb el cor encongit. M’explica que la societat està molt sensible, que tot allò que fa olor de País Basc els bull, que anar al Prat per agafar un avió improvisadament, i més a Dublín, va aixecar totes les sospites. Jo només li explico que marxava amb una noia guapíssima, que era la primera trobada que fèiem, que ens vam tancar al lavabo de l’aeroport per festejar-nos les pells i en sortir em van detenir.
Marxa l’advocat dient que tot anirà bé. Al cap de deu minuts entra de nou el policia d’abans, el de l’alè de tabac i l’escut llampant. La puntada de peu em fa tant mal que no puc cridar perquè em concentro en la foscor del meu cos. M’agafa dels cabells, em parla per darrere el cap molt a prop de l’orella, sento pessigolles perquè te la veu gruixuda i em concentro en el seu timbre gruixut i dens per aïllar-me de tant martiri, de tanta por. Recordo la veu de l’avi, que també era greu, i m’evadeixo de tot espai temps en aquella casa a Hondarribia, enmig de les valls d’un verd universal, d’una natura plena, de cavalls salvatges, d’una vida que aquí dins, és morta i freda.
Voldria explicar-li, amb tota mena de detalls, que a l’avi li van cremar la casa de fusta una tarda de tardor, Van baixar sis homes uniformats com ell i sense més ni més, li ho van cremar tot amb el bestiar inclòs. M’agradaria explicar-li amb aquest senyor policia, però vull sortir com més aviat millor.
Em diu que em deixen en llibertat provisional, però que ens tornarem a veure i que la presó la tinc a tocar. Em diu basc fill de puta. M’agafa d’una revolada les ulleres rodones de carei que porto posades i que em va regalar la meva mare quan vaig fer els divuit anys i les rebrega fins a partir-les. Em fa més mal això que la puntada d’abans.
Surto al carrer i al nas m’entra una brotxada de vida, de llibertat, de felicitat grossa, i corro molt, no sé a on, però corro molt i penso en la noia que vaig deixar a l’aeroport. Devia pujar a l’avió de Dublín?
Entro en un bar de l’eixample, demano un suc de pinya. Me’l prenc a la terrassa i quan m’assec per gaudir-lo, hi passa un cotxe de la guàrdia civil i a dins hi ha l’home que quasi em trenca la tíbia, el que m’ha injectat la por a la sang.
Passa el cotxe policial lentament, amenaçador, i ell em mira com si fos l’última vegada que veu algú, potser sense saber-ho.