Dublín

Paradisos artificials de tardor (I)

Es presenta a casa amb un Renault groc i aparca sobre la vorera. El veig des del balcó i tinc uns nervis de foc. Com si fos principiant, saps? Amb dinou ja soc una veterana de les cites, però no m’acabo d’acostumar mai al vertigen aquest que em puja gola amunt i me l’asseca. Sobretot a la primera trobada. M’envia un missatge que ja és a baix. No sap que l’he vist des del balcó. Avui això pinta bé, tinc la vibra pujada, i sobretot l’auto fervor doblat a la cara i el cos. Estic guapa de collons. Em deixo els cabells mullats, els blens color bambú i no em maquillo. Ara és això, demà potser em vindrà de gust uns talons i maquillatge per tres.
Sé que és de narcisista centrípet, però molt millor això que les devastacions emocionals d’alguna amiga. El noi em torna a dir que ja ha arribat: tampoc li contesto, encara. Faig un últim glop de cafè, el ritual de sempre. Poso pinso al gos, aigua nova, tanco finestres perquè s’intueix que avui plourà; al cel hi ha un agombolament de nuvolada que apaga el blau primordial. Ser previsora amb foteses, ser incorregible amb moralitats i garrinades. Baixo de dos amb dos les escales i ja soc al carrer.
Pico al vidre del copilot. El xicot està mirant el mòbil i quan escolta el meu dit picant el vidre s’espanta. Porta posada la caputxa de la dessuadora i li intueixo texans. De moment puntuarem un 3 de 5.
No ens fem els dos petons de compromís perquè és incòmode dins el cotxe i perquè hi haurà temps quan baixem després, on sigui que anem. El casset que sona dins la ràdio és Mecano. Ja anem de cara al 4 de 5.
Fa bona olor tot i que fa poc s’hi ha fumat algun porro, tabac i segurament begut alcohol. Però m’arriba una olor poc coneguda, com de menta fresca. Potser és el meu desig inflamat, que fa que tot em sigui de coloraina i felicitat. No sé a on em porta. Però la tarda es va adormint i s’encenen els fars del Renault.
Arribem a un mirador. Fa fresca d’octubre, aquella que necessites roba però no molta. Ara sí, ens fem dos petons i m’adono que és un noi alt, prim, atlètic, té els pòmuls marcats i fa algun tipus d’esport. L’èxit deu ser tot per ell, sempre, penso.
De lluny es veuen les llums de la ciutat com unes fileres primes d’espelmes que bambolegen, ell diu que sembla que ballin, jo dic que sembla que s’apaguin. No em fa les preguntes classistes estúpides incomestibles. Som aquí perquè volem, l’atzar, diu ell. Dins tinc una papallona que vol explorar la meva paciència abans no m’aboqui a sobre aquest tros d’home que el món m’ha posat al davant, ara mateix.
Passa un avió per damunt nostre, a punt per aterrar. De fet, l’aeroport el veiem al fons de la gran ciutat, apartat, desplaçat.
Anem-hi em diu.
Pugem al cotxe i canvia de casset. Posa Eurythmics, Miracle of Love. No l’havia sentit mai. Però anem a on?, li pregunto. A l’aeroport, no?
Són les nou del vespre, és dilluns, aparquem al pàrquing a rebentar de l’aeroport i de camí a la terminal ens partim de riure de saber-nos diferents, fugint dels tòpics de quedar i blà. Un cop dins, em diu si porto el DNI i em poso la mà la butxaca: noto el tacte plastificat, però li dic que no. Els seus ulls s’afluixen darrere les ulleres rodones de carei que porta i l’expressió corporal se li va degradant. Així doncs, m’adono que va de veres i em trec el DNI de la butxaca. Fa un riure de mag. Digues on vols anar i compro els bitllets. L’aeroport fa olor de maletes i humanitat, de cansament i d’il·lusions alhora. Estic a punt d’agafar un avió amb un desconegut. Dublín és el que veig a la pantalla de “sortides” i anem a la finestreta de companyia. Paga els dos bitllets que li valen una fortuna amb bitllets de deu mil pessetes. Passem el control de la Guàrdia Civil. Fem una birra. Encara no em crec que pugui desaparèixer tan fugaçment i lentament, alhora. Li dic d’anar al lavabo, a celebrar la nostra confiança abans d’embarcar. Ens tanquem, ens besem per primer cop, ens acalorem el desig, li sé la saliva gustosa del plaer, em torna a venir l’olor de menta fresca del cotxe i em menjaria cada plec del seu cos, de la seva vitalitat, de la seva improvisació embravida, em fa exhalar l’ànima del foc creixent que tinc dins i explotaré de plaer quan noti que tot ell, és dins meu. Ja estem al 5 de 5.

Quan sortim del lavabo, amb clars símptomes del que acabem de fer, dos homes que diuen ser de la policia de paisà, ens fan arraconar en un passadís estret, lluny de la cua d’embarcament imminent a Dublín.
Queda detingut per formar part d’una banda terrorista i que té dret a guardar silenci. S’emporten a l’home del Renault, el de la caputxa, el de la il·lusió sísmica.
Pujo a l’avió. Per la finestra hi veig el doll de llum de la ciutat on fa poques hores m’estava dutxant per fer un cafè amb un home que resulta ser terrorista. En el moment de la detenció pensava que venien per mi.
Vaig al lavabo i em poso una perruca que sempre duc a la bossa amb el passaport fals.
No vull arribar a Dublín i que em detinguin a mi, que avui ja he temptat massa la sort.