Conte d'hivern I

El Fermí Bonfum era molt apàtic amb el Nadal: un home que no li feia cap riure, cap gracieta, cap cosa, una mena de mandra allò de les festes. Caminava lacònic enmig dels carrers engalanats plens de llums i ninots grans de color grana i música repetitiva de nadala va, nadala ve. Un dia del mes de desembre, el Bonfum va entrar en una botiga esotèrica per a refugiar-se del fred. Quan va ser dins, es va entretenir amb tots els detalls de les pedres, dels olis especials, de les figures de fusta que prometien positivisme, anells que ajuden a fer ioga de manera més ferma, moltes espelmes sanadores. Però el Bonfum va embogir de manera fefaent davant l'armari dels encensos. Aquell arsenal aromàtic el va posseir de tal manera que va trucar, allí mateix, a una empresa de transport perquè d'un dia per l'altre tingués a domicili més de vint mil barres d'encens. Aromes de tot el món, tant de l'Índia com del sud-est australià, inclosos els de l'Amèrica llatina. El Fermí Bonfum no sabia on encendre primer: les petites barres cremaven a velocitat vertiginosa, olors de te verd, mango, vainilla, llenya de bosc mullat, olors de cafè, de llimona, de cacau català, de pinya. Tot eren olors a força de cremar barres d'encens i ja tens el Fermí, sense dormir, vinga a gastar encenedors i calar foc a aquella resina universal. El fum sortia per tot el pis i el veïnat ja detectava la forta olor dins l'ascensor i al replà començava la boira baixa.
La Nit de Nadal va ser la Gran Cremada. Abduït pel fum, el Fermí li va agafar el gust uns dies abans de les Festes a demanar encensos per tot el món, inclús en va aconseguir un de torró de Xixona que el va gastar en només tres hores. Volatilitzava tota mena de resina feta barra i el carrer ja s'intuïa una certa olor de torrat: no se sabia de què, però era torrat.
Van passar les festes i la comunitat de veïns ja tenia l'olor impregnada a la roba fins al punt de denunciar al veí Fermí Bonfum. Però els de l'edifici es van trobar amb una sorpresa: en l'últim Ple de l'Ajuntament s'havia aprovat el canvi de nom al seu carrer de tota la vida: 'Carrer del Bonfum'.
I així va ser com en Fermí, de ser apàtic amb el Nadal, va tenir un carrer amb el seu nom i una llarga multitud de turistes arribaven per olorar el seu crematori particular.
Vet aquí un gat un gos i un pardal, que tingueu unes Bones Festes de Nadal.