Conte d'hivern II

A la vida tots necessitem un bon cop de sort. L'Amadès Fortunat l'havia tingut, aquell Nadal perfecte, quan van tocar-li uns quants milions de pessetes a la loteria. Van ser unes festes plenes de coses innecessàries, ridícules i que en cap cas calien, però ell volia saber-se ric i acaparar riquesa absurda. Televisors de totes les mides, mobles que no lligaven entre ells, raspalls de fusta, vins que no els tindràs mai prou lluny i que valien una fortuna. L'Amadès cremava els calés a raig, a pèl, a tota pastilla. I sempre ho feia amb aquella riallada com aquell que fa un bon pipí després d'aguantar molta estona. En Fortunat no havia de repartir res com a home solitari, sense vincles familiars, sense herències, tots els números estaven a nom seu: era tan ric que somiava en els bitllets de deu mil pessetes hi sortia la seva cara. Era insultant. Però l'Amadès va cansar-se de tenir les butxaques plenes de pasta i les volia d'amor. Però, ah amics, ja sabeu que les boniques coses intangibles no les carrega la cartera sinó el cor. I aquí va ser com el Fortunat va adonar-se que era bonic tenir, però encara més cercar l'amor de la seva vida. I com si es tractés d'un pressentiment, va despendre's de mica en mica, de totes les pessetes: les regalava a base de propines molt severes, de regals a la caritat social del barri, a les monges del temple, a l'entitat de torrons solidaris, al cor jove de cantants que tenien un futur prometedor perquè estava convençut que així era l'única manera de trobar el seu amor. L'Amadès va quedar-se sense un duro voluntàriament. I què en farem de l'amor, us preguntareu. Doncs va ser un vespre de finals de desembre, allí on tot queda xafat per l'huracà nadalenc, caminant i escoltant al seu walkman I must have been Love, de Roxette, quan va creuar-se amb la musa, la bellesa humiliant, intolerablement més bella, més tendre, cuca, perfecte. Ja tens l'Amadès Fortunat agenollat dient-li que l'havia trobat, que s'havia desprès de tot, que no tenia un cèntim, que treure's de sobre aquella infecta quantitat de milions l'havia fet creure que trobaria l'amor. Aquell amor. Aquell tros bèstia d'amor feliç que tenia al davant. Ella freda com un torb va deixar-li la seva jaqueta de pell convençuda que era un simple captaire. I vet aquí un gos, un gat i un pardal, que s'ha acabat aquest segon conte de Nadal.