Conte d'hivern III

Qualsevol Nadal era bo per fer veure que no anava amb ella, que la felicitat no portava el seu nom. Ni els llums, ni els aparadors, ni la falsa tendresa que la gent porta dins, de forma incorporada. La Soledat Pocafesta era una ànima que dansava pels carrers engalanats entre arbres de Nadal plens de boles i façanes amb ninots vermells que volen entrar per la finestra. La Pocafesta era de les que no sortia de casa si no era del tot necessari, perquè fer-se fosc tan aviat no li anava massa bé. El Nadal de la Soledat era com un guix, com un tap de suro, com un polvoró amb gasosa, com un pessebre sense el bou i la mula. Però va ser una nit del 24, quan la Pocafesta va anar a comprar unes aigües a una botiga on tot l'any venen torrons. Quan el bon home que li cobrava les aigües, el Senyor Tió, va observar la ferma tristesa de la Soledat, li va regalar unes neules i un torró de xocolata. I va ser l'endemà, aquell esmorzar del 25, quan la Soledat va obrir el paquet de neules i li van créixer totes les il·lusions, totes les felicitats, tots aquells plaers del gust que regala una bona neula. Va seguir amb els torrons de xocolata i una llàgrima li va rodolar: era la llàgrima de la felicitat absoluta. La Pocafesta era una dona que estava descobrint un univers preciós, el seu propi paladar li regalava una extrema alegria. Una desmesura de plaer dolç: una xiroia incontrolable, una pell de gallina feta de pasta de neula i sentiments cruixents del torró de xocolata. I així va ser com a partir d'aquell dia, la Soledat Pocafesta ja no va estar mai sola ni trista perquè tenia per provar, cada any, milers de marques d'Agramunt esperant al menjador de casa seva.
I vet aquí un gos, un gat i un pardal que ja tenim aquí el Nadal.