Una noche
Para hundirnos hasta el fin
Cara a cara, beso a beso
Y vivir por siempre
Mojado en ti
Quisiera ser un pez
Para tocar mi nariz
En tu pecera
Y hacer burbujas de amor
Por donde quiera
Juan Luís Guerra -burbujas de amor-
Catxapera primaveral (IV)
Acostuma a baixar al garatge per entreteniment, ple de trastos vells, lleixes plenes de llibres de l’any de la picor, capses de cartó plenes d’apunts d’institut i d’universitat, un congelador tipus arco, un armari a on guardes les escombres i sempre en compres perquè no recordes que en tens sis de noves, un llum florescent que fa llum blanca de 4 mil lúmens i el cotxe seminou, el sub dels pares, que sempre el tenen mig brut, i vinga trastots.
La Lorena Besora, que té deu anys, li agrada baixar al garatge i tocar coses dels pares, olorar-les, mirar fotos i veure’ls quan eren joves i feien cara de felicitat. El seu pare, el Miquel Besora, és un amant de les ràdios antigues, intèrfons comunicatius i telèfons antics. N’hi ha un que a la Lorena li agrada molt: és de color negre brillant, al mig hi té una roda amb números grans i amb els forats, fa marcar el que vols. Té un cable arrissat que giragonsa fins al telèfon: gran d’orella i petit a la boca. De totes maneres, aquell telèfon que la Lorena el fa servir com a joguina, li ve gran.
Un dia d’avorriment criminal quan els pares de la Lo decideixen no sortir de casa, ella baixa al garatge i remena. Es crea un personatge de secretaria, tirant a professora, i entremig també podria ser un personatge d’una comercial que endolla productes a tutti plenni. La Lo és molt farsant, de les bones, apunta maneres. Juga amb aquests personatges i fa veus d’actriu veterana. Veu el telèfon negre, brillant. L’utilitza perquè imaginativament, li va bé fluir en la seva interpretació, improvisa xerrades inventives i coses de nens.
Mentre la Lo xerra/juga per aquest telèfon antic, escolta una petita interferència, que el lector pot interpretar que son enginys de la Lo, però la realitat és la que és: la Lo va començar a sentir una música llanera a l’altra banda del telèfon, era una música rítmica agradable, com si fos una mescla de música llatina alentida, com un ballenato tranquil. La Lo no sent por, sinó sorpresa. Espera els minuts musicals i sent veus, com si hagués trucat en algun lloc amb gent ballant, rient i amb una xampeta divertida. Sona la veu d’un home.
Per fi, per fi se m’hi poseu. Qui ets? Soc la Lorena, i tu? Lorena bonica, com estàs, soc l’àvi Mariano. Que gran deus estar. Com m’agradaria veure el que has crescut. Avi, però tu no et vas morir? Sí dona, es clar. Però quan un es mor, marxa d’aquí d’on sou vosaltres i anem a parar a la diversió, a la festera, a les coses xamosetes. Morir-se no és pena, Lorena meva. Morir-se és vida (l’home riu sincer). I tu què, com va l’escola bonica? Doncs bé, em costen molt les divisions i fer els deures i fer tot el que em fan fer (li puja un glop de tristesa al coll); avi no pots trucar i dir que no em posin tants deures? No, Lorena. Això no ho puc fer (ara s’escolta com algú avisa al Mariano per fer la penúltima partida de billar). Ja vaig, collons. Perdona Lorena, escolta: has de fer un esforç per tot això dels deures, p’ro has de fer un esforç encara més gran per veure coses que ningú veu. Ah sí?, quines avi, quines? Mira Lorena meva, tu quan et despertis al matí, surt al balcó i mira cada dia l’horitzó, a on està la lluna, busca-la, que al matí a vegades hi és, si fa fred o calor i et prepares per anar a l’escola. Però surto amb pijama? Tant fa això Lorena (ara se sent la veu d’una dona que li diu al Mariano de fer un concurs de bossa nova a la platja). Després, quan estiguis a l’escola, tu escolta, però que no t’afecti res, que no et colpegi la por, que no et sentis sola, i si et sents sola pensa amb mi ballant la Lambada, que ja em surt genial. Però avi, si algú em crida, què faig? Doncs mira Lorena meva, als imbècils internacionals els has d’apartar de la teva vida, lluny, fes-te l’estúpida discretament, i la ignorància et farà més feliç (ara s’escolten els últims cops de les boles d’una partida de billar). Però avi, demà si no aprovo l’examen, m’han dit que no seré res a la vida. Escolta bé Lorena, bonica: tu, abans d’anar a dormir, mira tot el cel fosc, i cada dia serà fosc al final del dia, però quan et llevis, ja serà clar. Això també passa quan les coses no van com volem, que acaba venint la llum per un racó o un altre. D’acord, avi. I els teus pares què? Bé, ara sento que discuteixen per dalt, a mi m’agrada venir al garatge, et podré trucar un altre dia? Es clar, Lorena, això si no m’agafes muntant un concurs de mapalé o salsa (el Mariano fa un riure senzill). Avi, és molt xulo morir-se, oi?
Lorena és molt més xulo morir-te havent viscut molt i bé. I estimar molt, però estimar bé.
(Ara s’escolten riures, música de fons de Juan Luis Guerra, cartes que es remenen, onades de platja, vidres dringant gots, la nit que es nota com comença a coagular-se, soroll de vida papant felicitat, sorolls de núvols de colors, soroll d’illa isarda, de carícies compartides, sons de manyades de gregal, saladures de guinguetes de fusta amb ventiladors i sopars amb coses bones, sons de trompeta, cabrums de felicitat absoluta).
La petita Lorena penja el telèfon.
Demà sortirà al balcó a veure com es fa de dia, mentre en algun lloc la vida mai s’adorm.
Comentaris recents