I ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Vicent Andrés.
Catxapera primeveral (I)
Fa uns quants dies que visc en un nou apartament, allunyat del centre del bullici infernal de la ciutat, als afores, podríem dir-ne, a tocar d’uns quatre arbres mal comptats. Surto al balcó no gaire espaiós però suficient per fer Dry Martinis a les nits amb un silenci prou dens. Si fa no fa era el que necessitava: desplaçar-me, apartar-me i callar. Fumo uns sis cigarrets al dia i llegeixo poemes i llibres d’escriptors que no s’aguanten ni ells mateixos les mandangues intel·lectuals. El meu petit retir no es cap altra, sinó de poder començar, o iniciar, el que hauria de ser una novel·la, text o historieta que em permetés anar tirant. Fins ara l’anar tirant ha servit fins avui. Per tant, miro de llegir, contemplar aquest inici de primavera, sintetitzar en paraules aquesta manyada de garbí i fer-ne alguna cosa potablement llegible. Bestieses textualistes.
La meva veïna és una dona gran, que abans d’estendre la roba l’acompanya d’una fuetada exagerada. I aquest soroll em destorba del meu món delirocreatiu; em fa tornar en si i de la meva voladura imaginativa dins del puto balcó i em fa enrotllar de nou, un cigarret. També és veritat que un cop té estesa tota la roba, m’arriba una olor de poma fresca, de cosa llaminera, de giny desitjable.
Tampoc puc concentrar-me amb els meus textos quan sento aquesta barreja d’olors, que jo soc de molta distracció fàcil i la veïna no m’hi ajuda. L’altre dia va treure el cap sense cap mena de prudència i va dir-me “hola tu ets el nou, no?”. Vaig caure en l’error de tirar el gel dins el got de vidre i el dring la va fer alertar. “Soc el teu nou veí” li vaig especificar millor. I quan em vaig adonar que mirava alertada per tota la pila de llibres, llibretes, fulls, revistes i ordinadors, vaig fugir cap dins amb l’excusa que tenia una cosa al microones (que no tinc), abans no comencés amb les preguntes comunes que haurien de ser delictives.
Quan vaig tornar a la terrassa, la dona ja havia entrat dins ca seu i quan començava a llegir Bagunyà (per mirar d’inspirar-me seriosament) em va venir de retrob que jo aquella dona la coneixia. La tenia present, cada cop més. I com més hi pensava, més a prop estava d’encertar a on havíem coincidit.
Des d’aleshores no he estat capaç d’ensopegar-ho, però tinc clar que la veïna que li fot hòsties a la roba abans d’estendre-la la conec, sigui en presència o no. La humanitat està plena de coincidències no presencials, perquè poden ser imaginades, vistes o sentides en diversos formats que ara mateix, no especificaré. Però a la dona -àvia, sogra, mare i segurament amb tots els títols-, la conec.
Avui fa tarda de versos (m’hi he posat fa una estona), amb el cel torrat d’avellana i núvols desabillats. N’he fet algun que podria posar-lo en aquest diari/merdesvaries, però els he apuntat a la llibreta a on hi ha uns mil poemes. La tarda s’enrotlla com una cortina espatllada, i la llum marxa pocapoc. Surt la veïna famosa a recollir la també famosa roba estesa. Treu el cap. Hola, xicot, què fas. Doncs miri, aquí mirant d’escriure alguna cosa potable. Escriure, dius? I així doncs, no em reconeixes?
Doncs no, però sí. No sé d’on pot haver sortit aquella dona, a on coi me l’he trobat. Li pregunto si ens coneixem d’abans.
Estimat escriptor, em diu. Em vas crear, em vas fer personatge i vaig tenir molt èxit, més del que tu t’imagines. Parlo de fa molts anys, d’un relat que vas escriure i es va fer viral. I aquí em tens, en cos i ànima.
Au va, ara escriu aquesta història, que té una bona aferrada a l’èxit, no et sembla?
La vella veïna marxa dient que gràcies per haver-la creat i donar-li vida i jo encara tinc els cabells del clatell eriçats pel que m’ha dit.
Només ens falta als escriptors donar vida de veritat als personatges per ser encara més, uns narcisistes pedants i amb poders xicletosos i egòlatres. Però va, ho intentaré i en crearé un altre, que potser seràs tu.
Comentaris recents