Homes que diuen missa

Tu ets la cançó
que potser escriuré demà,
serà el nostre petit secret,
ningú la podrà escoltar, només tu i jo.
Carles Sabater -Tu ho esperes tot de mi- (Sau)

Hivernacles (IV)

En Daniel Molet està assegut a la sala de vetlla del Tanatori antic de la ciutat. Ha vingut molta gent a donar el condol a tota la família Molet. L’avi s’ha mort de vell, amb una agonia potser innecessària, però el peatge pel descans etern deu ser aquest.
En Daniel, que mira a tota la gent que passa per allà per compromís (ho té claríssim) ja n’està una mica cansat de les hores que fa que és a dins aquell tanatori amb les parets blanques com un cel bromós. L’avi era famós i s’acumula l’ambient, amb els ho sento, t’acompanyo amb el sentiment Daniel, era un bon home.
En Daniel pensa en el seu avi i el fill de puta que era. I a copet d’espatlla amb un em sap greu, els hi diria com ho feia per aconseguir el poder, apartava a qui calgués per fer-se un camí de textures planeres per acaparar cúpules empresarials i en faria un resum petit de com era el Josep Manel Molet a casa. En Daniel surt a fumar al carrer i fa unes poques calades al cigarret que s’acaba d’enrotllar. Veu que arriba en Figueres i la família, amb cap absència destacable, i en Daniel que s’inventa una trucada imaginària perquè no li trenquin el seu moment de fumerri.
Ara ja s’està acumulant un grup de gent al vestíbul per entrar a la saleta de vetlla, per veure a dins la caixa l’avi Molet; volen veure el mort. Mirar la pell seca, maquillada, amb la cara xuclada per resistir a l’últim alè de vida, i el Daniel que des de fora veu tota aquella gentada que s’han apropat per fer costat, per dir adeu, per homenatjar a un home que ha sigut un narcisista centrípet, un extremista del poder pedant, un polític que ha arrasat en comissions i firmes estranyes per posseir, acaparar, i tot amb una supèrbia intolerable que a tots els anava bé.
I ara l’avi Molet és un tros de carn seca, a punt per ser incinerat a mil cent cinquanta graus de temperatura i ja per sempre més convertit en cendra. Fins i tot els fills de puta desapareixen. Inclús hi ha un moment del camí que els entonats, els divos, els petulants -i els fantasmes, mai millor escrit- acaben sent pols. Tots passen i marxen. Això pensa el Daniel del seu avi mentre observa els grupets de diferents famílies que fan la xerradeta, s’expliquen això de la poca neu que hi ha a la Cerdanya i que ja no en queden, com el vell Molet.
Falten cinc minuts per la cerimònia, que com és actual ja es fa dins el mateix recinte i tots s’estalvien el viatge fins a l’església (que, per altra banda, sap greu, pensa el Daniel, perquè això de l’arquebisbat s’està acabant i què en farem sense capellans i sense la xarxa putiflera d’homes que diuen missa i poders religiosos que injecten il·lusions falses a tantíssims que s’ho creuen). La gent va entrant i s’acomoden a la sala de cerimònia.
El Daniel i els pares, juntament amb els seus dos germans, esperen per entrar els últims i seure al primer banc, per estar a prop de la caixa de fusta d’assacú (tal com el vell la volia) (tot i que no la va pagar) (ni una trista assegurança de vida) (veurem l’herència, però no té pinta de).
Quan la missa -curta- s’acaba, el Daniel s’aixeca per dir unes paraules.* Ja fa estona que vagament té una idea del que dirà. Improvisarà. Però sap que té una paraulada sobrada i una oratòria magnètica. L’ambient és silenciós, amb algun sanglot llunyà. Uns minuts tragicòmics separen el Daniel de la tarima. Tanta gent al davant silenciada, mirant-se’l, esperant que el net del difunt li dediqui unes parauletes.

*El meu avui era un home amic dels seus amics. Ens ho pot ben assegurar l’aquí present el senyor alcalde, benvolgut senyor Figueres i família. El meu avi arrasava amb el que tenia davant seu si necessitava passar-hi camins i línies urbanístiques. Ara, us veig en aquest espai dedicat a ell per dir-li l’últim adeu, i em sap greu que s’hagin acabat per vosaltres les comissionetes, l’empenteta per pujar dins la cúpula del partit, us ha d’afectar que no hi sigui per netejar-vos els vostres terres fangosos. Per ell només éreu uns pesats que us estirava fins al necessari com un xiclet per treure-us tot el que en podia. Aquí dins resten les despulles d’un home que em fa vergonya dir-ne que era el meu avi. Un pallamentalista incentivat d’una pirotècnia verbal que us va fer anar tots com gossos a fer-li la pilota. Senyor Figueres, vostè el primer. Com li agradava quan us posàveu de genolls. I el que més valoro de tots és que malgrat tot, tingueu el bravament d’acostar-vos i donar el condol a una família que, per cert, per fi, respira.

Entre alguns comentaris fluixets i el silenci espès i confús, sobra la caixa de fusta d’assacú i en surt el Josep Manel Molet, ressuscitat d’escoltar el seu net, demanant (com a bon fill de puta) que blanquegin les cendres com a mínim.

I el Daniel diu que no.