Conte d'hivern (VII)

La Maria Dispara era una dona lliure, feia i desfeia, no tenia por. Mai. Un dia, passejant per aquells bonics carrers d'Andorra, va comprar-se una càmera fotogràfica. Una càmera que tenia moltes coses bones, molta qualitat en l'exposició final: molt talent. La Dispara, com a dona lliurement feliç, no li va costar trobar la dificultat d'esbrinar com fer fotos amb aquella tecnologia del segle xxv. Pesava poc i tot fluïa, com les seves idees per les fotos. Caminava pels carrers amb la càmera i ja veia la foto, la veia en paper abans de fer-la. La Maria era una dona que s'avançava a la captura, a tots els racons, era una autèntica artista de la fotografia. Va integrar el clic de la càmera dins seu, en tot moment: el nen que caminava pel parc amb una ampolla buida d'aigua. Els calamars a l'andalusa a Andalusia. Una noia gallega menjant-se un pop. Un home que saltava d'un trampolí en una piscina buida. Uns ulls que ploraven després de veure el Barça. Un supermercat buit amb tots els prestatges plens. Una llibreria amb pocs llibres perquè s'han venut tots. Un cel de color Perpinyà que li va posar Llibertat a peu de foto. Una foto d'un home tastant una garnatxa mentre llegia un conte. Una farmacèutica amb mascareta i una corona antivirus. Una taula de diàleg sense guió. I no parava la Maria Dispara, de buscar moments, llocs, gent i racons per capturar la imatge ideal per la col·lecció particular.
"Què en farem de tanta foto?" Va etzibar la seva parella.
I ella, prudent i en silenci, va fer-li una foto per captar la cara de la ingenuïtat. La creativitat va bé guardar-la i moltes fotos mai van ser publicades fins al cap de trenta anys, quan la Maria ja havia mort i va ser la millor fotògrafa del segle. I vet aquí un conte i una foto, que aquest conte ja ha acabat.
Lluís.