Cada nit

Feliç quan glaça i es posa a ploure
-no hi ha cap droga com pensar i escriure-,
tinc rels i llucs, escorça i cor de roure,
prò encara em fon l’estiu del teu somriure.
Jordi Cussà i Balaguer 

Relats frescos d’estiu (V)

Cada nit, la Clàudia, ja esperava el moment per anar a dormir i sentir la veu del seu pare, en Joel, perquè li expliques algun conte divertit. Amb la calor del juliol, a l’habitació de la Clàudia, hi tenia totes les finestres obertes, però el Joel, havia de tancar-les després de llegir aquell conte perquè la Clàudia tenia molta por. Unes cosines li havien explicat que a les nits els mars del món entraven a les habitacions dels nens, que els peixos grans es posaven a nedar entre els llençols, les meduses per dins dels coixins, els ulls dels raps podrien sortir de la tauleta de nit, al sostre s’hi enganxaven pops i que moltes vegades, inclús alguna balena intentava ficar-se dins el llit. La Clàudia, des que li van explicar aquesta història, no podia descansar tranquil·lament; patia per si venia el mar, els peixos i suava de valent. El Joel buscava i escrivia coses distretes, que fessin fugir aquells pensaments obscurs de la seva filla i els hi llegia lentament fins que la Clàudia tancava els ulls verd avet que tenia. Però el Joel sabia que quan ell li ajustava la porta, la seva filla, al cap de poca estona, ja estaria pensant en si venia aquella selva marítima salvatgement explicada per les cosines adolescents. El Joel cada nit, estava dissortat. Patia per ella, tampoc dormia i els dies semblaven una plaga de son entumida.
Una tarda el pare de la Clàudia va anar a comprar una tenda de campanya, unes màrfegues, uns lots i una taula de paddel surf. Van agafar el cotxe i van dirigir-se a una platja solitària, que ell ja coneixia, al cap d’amunt de l’Empordà. La Clàudia, quan va baixar del cotxe i va escoltar tota la sorollada del mar, va dir-li al seu pare que volia tornar a casa, però el Joel li va demanar que es deixés sorprendre.
El sol s’apilotava sobre les roques que delataven el final de la tarda. El vent era un cordam entre els núvols roses pàl·lids i els rínxols de les onades. Tot l’horitzó era un espectacle de color salmó zen i arribaven ramalades de sal en l’ambient. Van muntar la tenda, van inflar la taula de surf, i quan ja de nit l’univers era una porronada de llums petites, el Joel li va dir a la seva filla que l’agafés de la mà. Van sucar-se els peus, van notar com la fredor de l’aigua arrissada s’enfilava per les seves pells i un cop allà al mig del mar i amb la Clàudia esporuguida, van veure aquella lluna gegant i blanca com la panxa d’un peix i la nena va quedar-se bellament assuaujada, mentre el Joel l’abraçava i li explicava que els peixos, quan neden, ho fan perquè la terra giri, perquè surti la lluna aquesta tan bonica a les nits i que tot el mar fosc és un gràcil decorat natural. I quan cada vespre abaixis les parpelles i t’adormis la vida mar endins es posarà d’acord per fer silencis a la teva por, la sal et farà pessigolles i sense adonar-te, quan et despertaràs cada matí, els estels s’estaran banyant fins que surti el sol.
Amb tanta nit bonica dins aquell mar, la Clàudia, es va adormir tot d’una.
Ja no li feia por la nit i al Joel ja no temia els dies.