Nosaltres no volíem dir l’amor
com el diuen els llibres
i vam triar d’escriure’l
mentre arrencàvem pàgines al món.
Roc Cassagran –Volíem–

Relats frescos d’estiu (IV)

A Vilanant hi ha un forn al costat de l’església, amb més de cinc generacions que fan autèntiques obres d’art artesanals i que ara, des de fa uns quants anys, hi ha la Carme. És la besneta de tot un llegat d’una família de forners.
La Carme, a les cinc del matí, ja tragina fent massa mare, organitzant encàrrecs, netejant tot allò que va utilitzant perquè així després no hi ha tanta feina. Al poble son pocs habitants, però certament, a l’istiu la labor es duplica.
Avui, a les 8 en punt, ha entrat per la porta el Ramon Massot. La Carme, enfeinada a l’obrador crida que surt de seguida. En Ramon s’ha fixat en el forn, antiquíssim, polit, amb una vitrina que fa goig, amb croissants, ulleres de xocolata, xuixos de crema, galetes en forma d’animal, bastonets de pa integral, pa de poble, pa de camut, pa de sègol, pa integral, pastes i bombons, tortells, braços de gitano i la màquina per si vols que et llesquin el pa.
Fa olor de coses bones.
La Carme despatxa al Ramon i de seguida ja endevina una energia especial, una mena de romandre còmodament en la conversa, en allargar el moment de tornar el canvi perquè tant ell com ella, no saben quan pot tornar a passar aquesta cosa que en direm peculiar. Connexions intrínseques.
El Ramon Massot, que marxa carregat amb unes coques artesanes i unes barres de pa encara calentes, també marxa atrapant aquest moment i ell mateix va dient-se per dins buà.
I la Carme que continua fent fornades i elaboracions amb el cap a una altra banda, perquè alguna cosa se li ha despertat a dins, una verbigràcia de tensió agradable; comença a omplir-se la botiga i avui despatxa amb una força i frescor diferent.
Demà, la Carme serà de nou dins la rebotiga i sentirà obrir les portes; seran vora les vuit. Quan el vegi notarà un vertigen divertit, jocós, amb unes ganes barbàriques d’implosionar-ho tot.
Li preguntarà si el que va endur-se tot era bo i el Ramon Massot li respondrà que mai havia provat una coca tan deliciosa. I així cada dia, la Carme i el Ramon Massot (fugint de la rutina feixuga i cansat d’una vida que no li agradava fins ara) (ha triat aquell poble perquè no hi ha piscina municipal) (i perquè no fan mai festes majors en aquella vila) començaran a viure una història fora d’aquell forn. Aniran de passeig pels camins de carro, faran llargs silencis mirant la posta de sol (cel color cigaló de Baileys), després en Ramon Massot l’acompanyarà al portal de casa, es besaran, allargaran les trobades d’un juliol diferent per fer-se petons àgils, però amb vivor, gaudiran de les pastures calmades amb la pell eriçada de l’emoció i vivint una granadella agarrada entre dos adults que s’estimen.
Però cada dia, la Carme haurà d’anar al forn més d’hora. Es multiplicaran els encàrrecs, els pobles del costat que s’aproparan a comprar diferents pans, panets, llonguets, ensaïmades i lemon pie. No donarà l’abast. En pocs dies triplicarà la facturació de la caixa, guanyarà premis del gremi de forners al millor establiment artesanal, sortirà a les televisions d’arreu i també li faran una entrevista en una revista americana.
I és així com dins d’un pa, hi podem trobar amors extraordinaris amb gustos de petons que s’amassen i creixen.