Conte de confinament (III)

L'Iu Farell, fill de la família Farell Onavà de Cambrils, va viure amb una expectació i angoixa tot el que passava. Les notícies i les xarxes eren demolidores, inclús la secció d'esports va quedar suprimida per la pandèmia. L'Iu caminava per la platja fins a arribar al far, on treballava cada vespre i ho posava tot a punt. Des d'allà, i quan la llum de far brillava, és on ell notava la seguretat i una fortalesa màxima. El petit Farell Onavà va heretar la feina de faroner dels avis, del vell Farell, cambrilenc de tota la vida. I ara, davant d'aquella alarma de confinament, veia el poble de lluny, el passeig marítim a distància que navegava a la deriva amb tots els comerços tancats i botigues xapades i fredes. Així i tot, com a feina de primer ordre, no fallava aquelles nits on tots veien el far de lluny i sense passejar. L'Iu Farell veia a l'altra banda el mar implacable, al seu ritme, amb ganes de rauxa i atent a la vida com volent dir ho se tot. L'Iu engegava la llum del far vermell cada nit i mai podia evitar aquella emoció que venia de dins i ara, més que mai. El Farell Onavà era un noi insegur, però dins aquell far de Cambrils notava la calma de la llum que girava i se sabia un guia per aquells que navegaven mar enllà però també terra endins. I en els dies convulsos que vivia el país, el faroner, dins la seva cova vermella, va veure clar que la llum del far era un crit d'esperança per tots aquells que estaven confinats dins les cases. La llum del far ja no era pels vaixells, sinó pels veïns de terra ferma. I el virus es va erradicar gràcies a l'Iu Farell Onavà, que no va faltar cap nit i el far cridava com una flama fins a la victòria final i la salut total.