Maria Tombo

I s’horabaixa la deixam passar
i me mires tan a prop que me fa mal
que surt es sol i encara plou
que t’estim massa i massa poc
que no sé com ho hem d’arreglar
que som amics, que som amants.
Antònia Font -viure sense tu-

Col·lecció de primavera V

L’home que espera per pujar a l’avió està a primera fila de la cua i un matrimoni (cinquanta anys de casats segur) s’apropen massa i ell se sent incomodat per la distància mínima i prudencial. La dona li diu al marit que la Maria Tombo s’ha mort. Ismael, na Maria Tombo és morta. El marit fa un ah i diu que se’n va a pixar. La dona es queda sola pensant en tot allò que la vida és un misteri i el que s’acostuma a dir quan algú es mor. L’home que espera per pujar a l’avió li diria alguna cosa per consolar la senyora, però no ho fa (creure en la fe) (em sap greu senyora) (no som res) (la videta és una merda). El senyor torna del lavabo i li diu a la senyora que Mare de Déu, Melissa, quanta gent que hi ha a l’aeroport. La senyora li pregunta si se’n recorda de la Maria Tombo i ell fa que sí amb el cap sense dir res.
L’home que espera per pujar a l’avió també creu que hi ha massa gent a l’aeroport i va posant-se nerviós.
Un individu amb un vestit caríssim (negre) (petits quadres blancs) que porta gomina brillant i enganxifosa se’l mira (mirada penetrant) (no de les boniques) (de les que incomoden) i l’home que espera l’avió desvia la mirada i fa veure que no l’ha vist, però ja és massa tard. Una basarda permanent cada vegada que.
Una noia amb un bebè (que no para de plorar) (no ens enganyem, els bebès quan ploren molesten) (no plora, brama) li parla com si fos un ninot inútil fent nyé i nyu i li fa ganyotes i això provoca que el nadó encara sangloti més.
L’home que espera per pujar a l’avió veu com s’atansa una dona alta i prima (molt elegant) (segur que fa molt bona olor) i fa una foto a la pantalla on posa embarcament. L’home que espera per pujar a l’avió pensa en la persona de destí que rep la foto i es compadeix (aquell compromís) (aquell no saber què dir) perquè si en iniciar un viatge fas una foto al cartell d’embarcar, uf.
Una parella de nois molt joves van amb els peus plens de sorra de platja i es petonegen segurament amb gust de sal, i tenen les pells torrades i amb ganes de menjar-se els llavis i el que no són els llavis (l’enveja no és sana) (i l’home que espera per pujar l’avió té enveja d’ells) i els joves riuen fluix i es diuen coses que tenen pinta de ser molt xules.
Tres nois que són iguals (germans) (no, segur que són bessons) (com pot una dona tenir tres fills de cop?) juguen amb el telèfon a tot volum i se senten els carregaments de les escopetes i els trets i els crits del videojoc (vim vam bah ui ag) i tots tres tenen el nas molt gros i porten ulleres i van vestits iguals i què fas si et surten tres fills així, no pots fer més que compadir-te i mirar de viure dignament perquè si no acabes com la pobra Maria Tombo.
El senyor del matrimoni que fa cua just darrere de l’home que espera l’avió va dient, tota l’estona, com potser, com potser Melissa que hi hagi tanta gent en un aeroport. I la Melissa que pensa amb la Maria Tombo i segurament no sap què posar-se per anar al tanatori. Ismael hi haurem d’anar.
Un xicot tot guapot (una mica apartat de tothom) (cansat) llegeix una novel·lota i se’l veu afectat en la lectura i tanca el llibre abatut i esbufega tristot, i ja es veu que avui no vol penes perquè fa pinta de volar a destins feliços. I al costat d’aquest xicot tot guapot hi ha una dona que xateja amb el mòbil, amb el so de les notificacions molt alt i el so no és cap altre que el so d’un porquet.
Hi ha un entorn carregadet en aquell tros d’aeroport, un xivarri dens i confús, la Maria Tombo de cos present, l’home que mira fixament i que ara ha tornat del lavabo de fer-se la clenxa i s’eixuga el nas, el senyor del matrimoni que diu que torna a anar a pixar, la dona prima i alta i elegant torna a fer una foto a la pantalla d’embarcament, els joves que tenen els peus plens de sorra ja estan fent l’amor, la noia del bebè li canta ara cançons de bressol dels vuitanta i fa que encara xiscli més, era una bona dona la Maria Tombo, els tres germans bessons que maten i maten a la pantalla, i el xicot guapot que mira per la finestra i vinga avions que van amunt i avall, i el so del porquet escampant-se com si allò fos un escorxador porcí.
I l’home que espera per pujar a l’avió i veu tota aquella gentota (aquella bitxarrada) (aquell líquid humanoide espès que es cola pertot) (aquella tumultada) (una pudor ambiental que mareja) (com una deixalleria respiratòria) (com un descampat després d’una festota) (com el cosmos que hi ha després d’un sexe fred i caducat) (aquella ferum del licor que no s’ha metabolitzat del tot) (com l’ecosistema que hi ha dins un cendrer després d’una cigarrada excessiva deguda a un desconsol màxim) (i aquella falsa il·lusió de marxar) (però tornar és una derrota) (l’artificial empotrada mental de fugir i no ser-hi) i ara ja no mira a ningú perquè no pot més i es vol fondre i camuflar i li fa una asquerositat tota aquella tempura de pells a punt de volar al mateix avió que el seu, que decideix no pujar-hi i tornar-se’n cap a casa disposat a no sortir-ne mai més.