Conte de confinament (VI)

Ja portava uns dies tancada a casa i la Roser Pelldolça no acabava de trobar quelcom interessant per passar l'estona. Agafava un llibre i al cap de poca estona ja el deixava. Mai li havien interessat les sèries i la televisió, en general, se li feia pesada. La Roser Pelldolça era amant de la pastisseria, això sí, però li faltava traça i sempre fallava en algun ingredient o en el temps de cocció per acabar d'arrodonir la recepta final. Tafanejant les xarxes socials, la Roser va trobar el Josep Socarrat, que va resultar ser el veí del segon. El Socarrat, a part de ser interessant per la Roser, era un pastisser confinat que enviava consells a les xarxes socials. La Pelldolça no va trigar a contactar-hi i el Socarrat encantat d'ajudar a la Pelldolça, que mira quina casualitat, és la veïna dels baixos, i que bé que ara parlem més que mai. La Pelldolça per fi va començar a completar els pans de pessic i les cremes de Sant Josep. Compartien tota mena d'instruments per fer postres, un li deia que substituís el bol d'acer per un de més prim, les espàtules de fusta fer-les girar cap a la dreta en lloc de l'esquerra i l'altre que sí, que ja ho tenia, que quina sort de poder xerrar amb aquells vídeos. I ara la Roser, quan es llevava tenia aquella cosa, aquella il·lusió, aquella papallona que bellugava panxa endins. Entrava a la cuina i ja connectava amb el Josep Socarrat, que estava la mar de content de parlar amb la Pelldolça i que també tenia papallona i dubtes: quina olor feia el seu cabell, com és el tacte de les seves mans, aquestes mans que pentinen nata i fan pujar el llevat a tota la matèria primera. El problema va ser quan la Pelldolça tenia prop de vint braços de gitano fets, seixanta trufes, vuit quilos de mini croissants. Un autèntic arsenal de postres que el Josep Socarrat veia, però no podia gaudir-ne tot i ser-ne el principal artista. Així doncs, el Socarrat va agafar una safata i una corda i va fer-lo baixar pel balcó, fins que va arribar a la cuina de la Roser Pelldolça, que carregava tot aquell lot perquè el mestre pastisser pogués dir-li la seva. Van mantenir aquell intercanvi de dolços, inclús també si els hi feia falta alguna cosa més, i mentre va durar el confinament, al cap d'uns mesos, el Socarrat va posar-li una nota balcó avall: "que en farem del desig quan puguem veure'ns?". Quan ja ningú estava confinat, van seguir comunicant-se per vídeo i pels balcons i mantenint la flama del desig i qui sap si de l'amor.