Conte de confinament (VII)

Necessito un paquet d'arròs, dues pastanagues, una mica de fruita al teu gust. El Pau surt de casa amb el cistell i no falta res del que l'hi ha demanat. Camina lent pel carrer buit, assetjat per un virus que fa que tothom estigui a casa. La Paulina obre la porta i el Pau està allí dret, amb el cistell: no poden apropar-se, ni tan sols el cistell, que el Pau deixa al replà delicadament. Paulina, crec que no falta res. I el Pau torna a casa i pensa en tot allò que podrien haver fet junts. Els amors del jovent són una efímera etapa que els fa volar el vent o la por, qui ho sap. La Paulina agafa el cistell i pensa, agraïda, amb el Pau i sort en té, que li porta tot allò que li fa falta. El Pau arriba a casa i obre el calaix de les fotos i ara una, ara l'altra, i tot aquell passat que els unia, els feia feliços i també els hi va fer mal, perquè l'amor de veritat, amics, fa mal. Molt mal. La Paulina va endreçar l'arròs, les pastanagues i la mica de fruita a gust del Pau, i tot retornava al tacte de les seves mans, de la seva olor, del seu cos tant a prop, lleuger, àgil, volava anys enrere. La Paulina pensava molt en ell. I ell, el Pau, ja esperava el proper missatge per anar a comprar coses i portar-li. Malgrat el dolor de tot el cos, ell sortia sota el confinament i quan la Guàrdia Urbana li preguntava on anava ell deia sempre: "la Paulina em necessita". I la Paulina encantada sempre d'escoltar l'anècdota i ara el Pau, trist a casa sol, pensant en tot allò que podrien haver viscut. Però la vida porta per camins diferents, estrets, verticals, difícils i no era el moment, no va ser mai l'hora de fer el pas. I tots dos sols en ple confinament. La pena els consumia. La Paulina va agafar el mòbil i no fa fer-li una llista de la compra. Va dir-li: vinc o véns i deixem d'enyorar-nos? Quan la policia li va preguntar al Pau on anava amb totes les maletes, els va respondre "on cal anar ara: amb l'amor etern; de nom Paulina.