Lululemon

Era evident que estava desesperadament allí per tu 
-Dolors Miquel- Cita amb el fred.

Relats d’hivern IV

L’hotel Bookland està situat a Tatlow Park, a l’est de la badia de Vancouver. La Dorian, flamant incorporació, és la recepcionista de l’hotel. A les hores més soporíferes, estudia solfeig mentre mira de reüll l’anar i venir dels hostes. La Dorian té un do especial per la música, per compondre, i té unes lletres tan descomunals com els seus ulls blau cel. Potser algun dia al Railway Club, com va fer la Sheryl Crow, amb Home.
A les tres, quan els clients fan el registre, guarda totes les partitures, els manuals de corda i les lletres que escriu a sota la taula, al calaix del costat dels seus peus. És el calaix musical més secret de tot el Canadà.
La Dorian té un sentit especial per imaginar les històries que hi ha darrere dels clients de l’hotel: idil·lis, viatgers que traginen coses importants i agonies de nits residuals. Ho apunta, en detalla vestuaris, olors i crea combinacions musicals a cada cas. Totes les seves cançons parlen dels hostes del Bookland.

Avui la recepció està tranquil·la, sense moviments imprevistos amb una calidesa extraordinària. A fora l’aire és gèlid, cau aigua i neu, i els carrers ja estan estritllats de llum urbana. La Dorian repassa notes i ritmes i pensativa, mira la porta de l’entrada que s’obre lentament, mentre apareix Ell. Un tipus amb estil, perfumat amb Issey Miyake, i amb aires de Ted Dwane quan toca el violoncel. La Dorian al·lucina. És Ell?
Ara la Dorian té moltes ganes de compondre el moment, de fer notes musicals, de descriure la situació, i conèixer la veu de l’home, segurament, gruixuda.

Un cop instal·lat a l’habitació 7 del Bookland, l’home treu l’harmònica i veu whisky, fuma pipa i apama el moment quiescent. Està assajant pel seu número al Lululemon, amb totes les entrades venudes. Sona el telèfon a l’habitació i l’home l’agafa. És la Dorian: s’ha deixat la documentació a recepció. Quan baixa, es troba a la Dorian repassant una partitura. El que passarà ara, va més o menys així:
-Puc veure tot això que tens? -Li va dir ell, amb la seva documentació a la mà.
-Sí, però no sé si… -Ja li estava donant les partitures.
-Me les deixes un moment? Ara torno.
-Sí… -Mentre l’home ja era pujant a la 7.

La Dorian recull les seves coses abans de plegar. Està a punt d’arribar el seu relleu a recepció, quan de sobte escolta una harmònica que ve de les escales de les habitacions. És una composició seva, feta d’aquella mateixa setmana. L’home toca una darrera l’altre les notes de la Dorian i les escampa per tot el Bookland.
-Tinc un concert al Lululemon, si vens sonaran coses teves -li va dir ell. <Al puto Lululemon>, va pensar la Dorian.
Va obrir la caixa de sota la taula, a tocar dels peus, va treure totes les partitures, les lletres i tot el material de què disposava. -Son teves, pots tocar les que vulguis! -Va dir emocionada.

La cua per entrar al local era llarguíssima. I finalment, la Dorian va poder escoltar la seva pròpia música allà, al mig de l’èxtasi de tota la gent. I Ell, violoncel en mà, i també amb la guitarra acústica, va fent sonar magníficament una cançó rere l’altre, totes de la Dorian, fent-la protagonista del concert i de tot Vancouver. Ja eren autèntics hits.

L’endemà, amb una ressaca persistent, la Dorian veu que la caixa secreta de música de sota la taula està oberta, i a dins hi ha un taló amb 1,5 milions de dòlars.
<Pels drets d’autor, atentament, Ted Dwane>.