En zel directe

Antes que salga la luna
A la orilla de la mar
Dos palabritas a solas
Contigo tengo que hablar
–Las Migas– (playa de sanlúcar)

Tardorada IV

Feia olor de cafè, de mel i de fusta de castanyer. Era humida, tendra i semblava delicada. S’assemblava a les millors perfeccions possibles, d’aquelles intangibles. Movia les onades que flamejaven i es torraven al sol, i acariciava com ningú amb una lentitud bellament armada. Feia olor de cabana i de primeres nits. Feia olor d’espectacle i de platea, d’escenari ple d’èxit. Callava jo, sempre.
Feia el soroll que fa un nin quan dorm, dolç i protegidament, i em guiava pels seus sospirs, que no s’esgotaven i prenien cada vegada més ànima. Feia olor de trobades, de cantonades conegudes, d’aquells carrers que ens coneixen la pell, i feia olor de pera fresca, magrana, maduixa, tot alhora. Olor de Costers del Segre, olor de tija, de copa de vidre i glop que entra com mitja vida.
Talment, per guardar aquest capital de boniquesa, vaig haver de fer forat dins el pit, per encabir-hi tota aquesta baboiada, un encegament catedralici, d’entrar en zel directe.
Aquella tarda, que ja no tornarà mai més. I la guardo a dins i te l’escric.