Conte de confinament (XVII)

Esclatava l'amor al llit i als llavis i tot era festa infinita. Al principi, l'amor no hi entén de rutines, però els dos amats vivien aliens al món desesperat del transit laboral. Els anys passaven i les pandèmies també. I resulta que el confinament els va agafar amb una d'aquelles èpoques que ni sí, ni no, i quin temps farà demà. Les hores ensopides s'acumulaven a la lentitud de la relació. Què fer quan la passió ja no peta la pell calenta com abans. Què fer quan el foc només serveix per discutir i no cremar els llavis. El virus es colava pel món i ells salvaven la vida, que era molt. Feien la vida per separat durant mesos a la llar de la decadència conjugal. Però van tornar a trobar-se de nou i a poc a poc van tornar a estimar-se bé. No hi ha res com les rutines per (re) adaptar-se i l'amor entrava per la finestra del balcó, altra vegada. No era mateix amor, certament, però com que hi ha passió com colors hi ha al món, que entri i ja la gestionarem, van dir-se. I al cap de pocs dies de sentir una segona vida amorosa, van decidir casar-se en ple confinament. Ell, entrava al menjador vestit per l'ocasió, ella per la terrassa de la veïna, que guardava el metre i mig de distància tota l'estona. Els balcons de davant tocaven instruments, les ràdios parlaven del seu amor, sonava música i es veia la gent ballant dins els menjadors obrint vins escumosos i alegria en forma de licors i crits de visca tot. Va córrer la veu d'un casament confinat i la festa es va allargar fins a la matinada i crits d'alegria. Ells dos, un cop beneïts per la cerimònia en streaming d'Instagram en directe, van sortir a tots els telenotícies i van agafar una fama que odiaven els poetes: deien que l'amor no es publica més enllà que la pell intima del cos a cos. Però es va posar de moda això de les celebracions a distància i van convertir-se en el més normal del món. Cada nit hi havia gresca a totes les cases. Visca l’amor, sigui com sigui.