Quan cansats ens estiràvem

El mal és allò que distreu. Kafka.

Tardorada I

Teníem un jardí a l’abast, un pati per nosaltres, un univers de flora total. Una coloraina exterior plena de vida després de la nit que era vida i mitja. Un jardí per tu i per mi, sense barreres, sense barrancs, només amb bancals d’anemones japoneses, clemàtides grogues i que quan el sol era baix, les pintava d’un color carabassa absolut.
Teníem un jardí privat, extens, llarg, ample, de dimensions desmesurades, com una galeria infinita de coses bones, de sensacions trepidants, flors de setembre, olors descomunals confoses enmig de la pell més viva.
Un pati de colors exterior per jeure, a vegades caminar i a voltes ballar, i quan cansats ens estiràvem a la gespa verda infinita, començaven les gotes a decaure cel avall. Als jardins grans hi creixien nuvolades de tempesta, també. Llamps de llum que brillaven en la fosca i la fauna callada i expectant a veure si passa tot. Era un pati de llums dins l’atmosfera universal. Era el nostre amor.
Teniem un jardí a l’abast, una eixida feta paradís, una arcàdia, un volum de plaer constant regant les arrels dels pins blancs, els aladerns, les coníferes, els llentiscles, els garrics, i els pins de mar: aixecats tots amb una copa immensa, amb ganes de tocar l’èter, amb ganes de sentir-se vius i grans com nosaltres. Gaudíem d’un món extern que feia implosió cap al món interior, personal, intransferible, empíric i abundant. Quina manera de viure tan intensa i potser, també, extenuant.

És probable que l’hivern ens porti un tel de neu blanca sobre els batecs del cor, que tot s’alenteixi de tal manera que ja no floreixi res més fins a l’abril. I segurament, amb aquest fred de les primeres hores, el jardí ja sigui un cau gris de versos que no puc parar d’escriure fins a l’infinit.