Conte de confinament (XVIII)

A la Punta de Louro, a Galícia, ja fa uns dies que no es pot "sortir". Un Coronavirus s'ha colat també a les planejadores que porten material a tota velocitat. El Vicento Oubiña només va a la seva llustrosa llanxa per comprovar que encara que surti a sortejar les onades, poca cosa podrà traficar. Ara és una bona època per anar amunt i avall i carregar fardos perquè el clima permet sortir anar-hi més tard, quasi a les nou tocades, i tornar de matinada sense massa embolics meteorològics. Però ni el negoci més fàcil del món funciona, ara mateix. El Vicento Oubiña deixarà de guanyar molts diners, que no és el mateix que perdre diners, perquè clar, poca cosa s’ha de pagar d'autònoms amb aquesta feina, com fan la resta de mortals. L'Oubiña té la cabana a la cala de Fogareido, ben amagada, per sortir a galopar aigües atlàntiques ben bé fins a mig camí amb Panamà. Sis hores a tota velocitat i qui sap quants bitllets hi ha de recompensa. El Vicento Oubiña necessita l'adrenalina, no només pel dinhero sinó per navegar i arreplegar aire del bonic oceà. Un dia d'aquests de tant confinament, el Vicento va trucar al Millargo, que era la competència però en època de vaques magres, va voler saber què s'hi feia al nord de les ries. A Camariñas també estaven parats, és clar, i totes les llanxes restaven a l'espera de roncar pels seus contrabandistes. L'Oubiña i el Millargo van sortir una nit plàcida el primer dia d'abril. De seguida van trobar-se milles enllà i es van explicar les penes del negoci: poc material a descarregar, sense trucades satèl·lit, ni cartes de navegació. En Millargo, per fer passar l'estona va encendre un cigarret, enmig de l'Atlàntic, i va treure una canya de pescar. Les dues planejadores de quatre-cents cavalls de potència miraven impacients com el lluç moria a sobre del seu metall brillant. L'endemà van tornar a pescar i és clar, les dues llanxes arribaven a la llotja abans que ningú. Venien el peix a un bon preu i els dos, a part de pescar, parlaven del temps, del món, de les boniques coses que té la vida i com un s'ha de reinventar en època de confinament. No hi havia fardos però sí hi havia peix i gaudien de la velocitat trepidant sobre la sal marina. Quan tenien tots els quilos de peix que els hi semblava, deien (en clau, per mantenir la professió viva) la frase d'una cançó de Manel: és nit freda per ser abril. I els dos arrencaven aquells potents motors i vinga a vendre lluços i rap a mansalva. Van fer una empresa de molt èxit, Millargo&Oubiña i ja tenien la millor tapadora quan tots tornessin a la normalitat. En època de confinament, tot negoci és bo.