Conte de confinament (XXIII)

L'Eric Cordes anava passejant per la seva botiga d'instruments cap-cot. Sense vendre una flauta de plàstic, sense vendre una bateria per un aniversari, sense vendre una sola guitarra per Sant Jordi. La botiga era tancada i l'Eric Cordes, que vivia a sobre el local, baixava cada dia per netejar, tensar les cordes, fer xiular un violí, tocar dues notes el trombó, fer el xan al plat de bateria. El silenci de la botiga de música era un concert paral·lel amb el qual hauria de ser habitualment: Pares que compren violoncels a joves principiants, avis que volen la guitarra elèctrica per fer començar una tercera joventut o sofisticats que volen iniciar-se amb la gralla, instrument molt preuat al país, últimament. L'Eric Cordes entenia aquell silenci de la botiga com un parèntesi que no podia durar gaire més perquè a part de l'economia de subsistència, creia que els instruments estaven fabricats per sonar, per fer delícies a les orelles dels compradors. I ja tens tots aquells instruments, morts de confinament i destensant les cordes per no morir d'avorriment. El Cordes els netejava, inclús els hi parlava: Hi havia una mandolina preciosa que sempre l'agafava i la rascava perquè no estigués xafada de pena. Acariciava l'harmònica, fent passar els llavis sobre aquell metall lluent i preciós. S'apropava a la trompeta, que això sí, era la que estava sempre més contenta. Massa silenci a la botiga de les notes acumulades. Massa poca partitura per a tanta corda. Molt poca gresca musical per una botiga que al final, el què ven, és la màgia de la nota que es prem. El Cordes estava tocat. El silenci era un crim. Una nit d'abril, allà on encara hi fa fred a les nits, va caure una nota del pentagrama i va mutar. Per sobreviure necessitava mutar-se i entrar dins d’aquells instruments que des de feia dies estaven tristos. Com si fos un virus, però en aquest cas ple de vida bonica, i va encomanar-se a les violes, a les tubes, a les panderetes, als baixos i als xilòfons. Van esclatar les unes amb les altres. Va baixar l'Eric Cordes en sentir tant d’enrenou. Sortien notes de tots els instruments, era una autèntica pandèmia musical, una cosa incontrolable. Tant, que va encomanar als altres instruments d'altres botigues, a instruments muts que estaven a les sales de concerts, a guitarres a l'atur en sales d'assajos. El virus de la música va atrapar a tots i cadascun dels elements musicals fent un concert a l'univers, més enllà, a l'altra banda de la galàxia. Sonaven ukuleles en la llum del vertigen de l'infinit. I la música, com que mai serà infinita, va sonar com un virus preciós i que no era dolent per intentar matar al que sí que ho era i feia que L'Eric Cordes tingués la botiga tancada tants dies.