Conte de confinament (XXIV)

El Formidable, era un home que s'estimava la vida. Cada dia la seva felicitat era sortir de casa i anar cap allà. El recorregut rutinari, a la mateixa hora, el mateix locutor de ràdio, la mateixa sintonia quan aparcava i l'olor aquella quan entrava. Inconfusible, innegociable, impossible no reconèixer-la cada vegada que passava la porta de personal de l'hospital. El Formidable era un home que vivia la seva feina en excés, és aquella mena de persona que la vocació el fa bo, actiu, feliç. Ara les coses havien canviat una mica: el Formidable havia de fer el trajecte amb cotxe, molt més cansat, posar-se els guants, mascareta i tenir molta cura quan travessava la porta de l'hospital. El Formidable havia passat d'infermer a company de fi de trajecte. Ara ell agafava les mans més que les injeccions. Donava més carícies que sèrum. Feia més petons al front que analítiques. Ara el Formidable era el que feia de coixí a la recta final. Després arribava a casa, es despullava al replà, de puntetes arribava a la dutxa. S’ensabonava fort, es posava al llit tres hores mal dormides, i tornem-hi. No veia la llum. I el Formidable, de nou cap a l'hospital amb el dubte de saber qui morirà. A qui cal alliberar del dolor, a qui cal acaronar per traspassar. Al mig de la foscor de la nit, el Formidable s'acomiadava de la gent malalta, amb coses boniques, els hi parlava de la seva vida que no era; s'inventava qualsevol cosa perquè la persona que era a punt de morir del maleït virus, somrigués abans de dir gràcies i tancar definitivament els ulls. Avui era una senyora arrugada, molt tendra, ben propera, estimada, estava tranquil·la sabent que les coses estaven més que viscudes del tot. El Formidable li va dir que no tingués por. I ella va respondre que no en tenia, que en tot cas, era ell qui en tenia massa de por i no era gaire feliç. El Formidable va tornar a casa, pensatiu, amb les paraules de la senyora, va entrar a casa curosament amb el ritual dels últims dies. I quan va entrar a l'habitació, la senyora estava asseguda al llit del Formidable i va dir-li que no podria trigar gaire més. Que espavilés. El Formidable, davant l'espectre de la senyora que feia uns minuts havia mort, va entendre el senyal. O deixava definitivament de ser El Formidable per ser La Formidable o la felicitat mai arribaria. La senyora, abans de morir, va veure que el Formidable tenia la por de la societat, l'angoixa de no ser ella, el canvi que li va arribar massa tard, la ferida no curada del seu canvi d'home a dona. I allà estava a la seva cambra per avisar-lo, que no deixés passar ni un minut i que es tatués al cor que només ELLA seria el que preferís ser. Malgrat les cares, la família, els gestos, les mirades, la repulsa, la distància. La Formidable, quan va arribar aquell dia a l'hospital vestida lliurement, no va notar la mort d'aprop. Ella sola havia ajudat a morir per fi, el virus de la ignorància. Ella va fer que la llibertat fos una pandèmia on tothom hi cabia feliçment.