Conte de confinament XXXII

El Damià Nuvolat era un noi que sempre anava amb els ulls mirant al cel. Treia la mà per la finestra i sabia què bufava: que si garbí, que si tramuntana o les dues alhora. Era tan bo amb la meteorologia, que tots sabien que el Damià Nuvolat acabaria presentant el temps aTv3, perquè tenia fusta i termòmetre al nas. Es coneixia els núvols per ordre de convectius: núvulus, estratus, cirrus, nimbus, els de calamarsa o aquells que són molt negres, però al final res. El Damià Nuvolat era un noi d'esfera sensible. Amb disset anys ja entenia que les postes de sol solitàries provocaven una pell al cos fora del normal, de gallina, i les rosades eren com un cafè amb llet però, en lloc de la gola, se li posaven a la retina. El Damià Nuvolat estudiava les onades, el mar en força u, dos, tres i amb temporal, finalment. El Damià Nuvolat estava confinat i, com a molt, d'amagat de tots els veïns, pujava al terrat comunitari, allà on les antenes marquen el final de l'edifici. I el Nuvolat puja cada dia i roman tardes veient com la ciutat cau rodona, com un planeta blavós sobre un avorriment infinit. Ell apunta grams d'aire contaminat, partícules en suspensió, cel rogent (pluja o vent) i quan el sol s'ha post, s'apunta l'hora de la llum que resta anomenada "final de crepuscle". Ara, el Damià Nuvolat té un somni; a part de no agafar el coronavirus: Viure una tempesta perfecta que el faci partícip de tots els llamps del món.
Una nit d'abril, abans del 23, va arribar vent de llevant carregat d'aigua. Molts dies ennuvolats i aquella pluja fina que deixa la terra humida (com diu el poeta) i anotava els metres quadrats d'aigua sabent que el que venia era gros. Ho van avisar tant el MeteoCat, com el Molina i un tal Mauri: Neu a cotes baixes per Sant Jordi confinat. El Damià Nuvolat va pujar a l'antena del terrat, va respirar fort davant el núvol negre, va sentir la força de tots elements i es va deixar mullar per les primeres gotes del temporal. Els llamps van anar a parar en ell, el vent s'enroscava fent baldufa amb el Damià Nuvolat, els hectopascals van baixar fins a ell, i les onades de sis metres el buscaven.
Va sortir el sol, tal com fa sempre després de totes les tempestes, i el Damià Nuvolat tenia tant poder natural, que va ser capaç de competir amb el virus, aniquilar-lo. Fer-li un anticicló permanent. El Damià Nuvolat va ser durant molts anys el cap antibacterià de tot el sistema sanitari i el principal parallamps de la Covid-19. Això sí: Es va quedar amb les ganes de dir allò de: "Molt bonaniiiiiit".