Els escriptors necessiten inspiració, i sempre intenten trobar-la en el moviment, en les petites rutines, en el bullici dels carrers.
En la vida.
Amb el confinament, però, aquell escriptor aprofitava la terrassa de casa seva per observar el món en el tros de cel que li ablania la vista.
Un matí va sentir que una música dolça sortia d’un balcó. Estava massa lluny per reconèixer què tocava, però una silueta femenina es difuminava darrere d’un instrument.
Aleshores va agafar els prismàtics i ho va veure clar: era una noia que tocava un preciós violoncel. L'escriptor ja tenia un petit detall que li podia proporcionar alguna frase, alguna trama, algun capítol per a la seva novel·la.
Des d’aquell dia, la noia s'instal·lava cada matí al balcó i deixava lliscar l'arc perquè voleiessin les notes. L'escriptor imaginava personatges, relats preciosos a Londres i a Barcelona, mentre els seus dits esgarrapaven el teclat amb una voracitat procliu.
La noia, que mai hauria imaginat que algú l'observava, dansava sobre el violoncel, deixant la cabellera al vent, fent rius juganers sobre la fusta vella d'aquell instrument.
L'escriptor aprofitava els dies de pluja, quan la noia no sortia a tocar, per escriure absències, tristeses i coses grises. Quan els dies eren de plena primavera, la noia tocava melodies increïbles i l'escriptor cubicava milions de lletres i personatges fantàstics.
Uns mesos més tard, va arribar el gran dia. A la llibreria no hi havia massa gent, però la presentació va anar prou bé. No es podia dir que la novel·la hagués estat un èxit de vendes, però l’escriptor era feliç pel fet d’haver assolit aquell gran repte.
Després d’atendre els tres lectors que volien un exemplar signat, va aparèixer La noia del violoncel. Ell la va reconèixer de seguida fet un sac de nervis i, en veure-la de tan a prop, va poder copsar-ne els mil detalls que s’havia perdut en la llunyania del balcó. Era preciosa, i la seva olor era com un matí de primavera.
L'escriptor li va signar l’exemplar:
La noia del violoncel ets tu.
Gràcies per tanta inspiració.
L’Anna va treure de la bossa un munt de partitures i li va dir: Aquestes notes parlen d’un escriptor que cerca idees des del terrat. Gràcies per aquells matins dolços des del balcó.
Comentaris recents