La fressa que fa el gel

ESCRITS D’ESTIU I

‘Què faràs’ va preguntar-me. I vaig respondre que no faria. Que només seria. 
Vull ser un tros del meu mar, la roca del final (molt al final) i aquella sal sobre la pell eriçada de tramuntana amb la lluna posada. Vull ser l’olor de llum blavíssima al migdia i de far al vespre, de les bicicletes que ens voltegen al camí de Sa Conca: el millor camí del món inclús a l’hivern. 
‘Què faràs va preguntar-me’. Només vull ser, vaig dir-li. Vull ser l’estiu i per ser-hi només cal mirar aquella divina pell una estona darrera l’altra i tota l’estona amb tu i amb tu tornar a ser i mirar de no tornar mai més a la tardor (potser perquè ets estiu). També intentar no cremar velocitat perquè el temps corri lent, estar amb els peus descalços cada dia i atansar la policromia de la verema a la pell. Vull ser el pic màxim de calor absoluta als llavis i vull ser la fressa que fa el gel dins el cafè a tota hora. 
Què faràs va preguntar-me. I no sabia com dir-li que només vull ser postal i escriure al petit marge blanc, amb la lletra de l’amor al tardet abans l’orxata, de guaitar els núvols de cotó fluix que fan els primers petons, els que fan por però son immortals. Vull ser el missatge de totes les cançons que xiulen vora el mar, vull ser el bruit de les millors festes, vull ansiejar la primera llum de Cadaqués.
I deixar fluir amb aquest pa amb tomata la totalitat de ser lliure sense fer res.