El primer de molts (V)
Pots enamorar-te del teu psicòleg? Pots discernir d’allò que t’és bo per la salut mental a allò que sents guspires del plaer a la cova dels sentiments? Això és el que pensa la Carme Oleart cada vegada que surt de la consulta del psicòleg Francesc Auró, que té un espai estratègicament armat de bellesa. Tu vas en aquella consulta i estàs en un lloc amable, conegut. Un lloc comú. La consulta del Francesc no és un consulta com a tal, sinó una planta baixa que dona a un jardí ple de roses, flors de primavera, una morera i un cirerer petit. Les mides de tot plegat són austeres però confortables. I ell, elegant, però alhora amb un tret esportiu, que el fa molt irresistible en tots els sentits. Quan la Carme Oleart surt d’allà, el seu esperit és un altre, les cames li volen, li fan festa, el cor s’estampa un cop i un altre pensant que sí, que quin home, però alhora sabent que és inabastable.
La Carme Oleart s’ha aixecat del llit estressada, també una mica alliberada, però no té bones sensacions. Que el veí decideixi foradar parets i moure prestatges justament avui la posa molt nerviosa. La Carme veu sobre la taula de la cuina un sobre dels molts que li arriben a casa: és editora i crítica literària. Més per matar l’avorriment que ganes, surt al balcó i fulleja. El llibre és de relats i els engoleix un darrere l’altre com aquell que berena la tarda. Mira la portada: “Tan lluny de casa” del Sergi Purcet. S’embadaleix amb l’escriptura del noi i pren notes. Promesa de futur, i això li fa il·lusió. En un moment donat, el veí treu unes caixes plenes de trastos a la terrassa i entre lleixes de fusta de teca, la Carme Oleart intueix uns cabells despentinats que li són coneguts. Li sembla veure el seu psicòleg. Podria ser en Francesc Auró. S’aixeca i es posa de puntetes per veure la terrassa i dir-li alguna cosa. Està nerviosa. No hi ha ningú. Ella pensa que s’ha confós. Que sola estic, es va repetint i castigant.
El psicòleg Francesc Auró, aprofitant els dies de Pasqua, voleia per casa seva fent una mica de retocs: ara penja un quadre aquí, ara una prestatgeria allà. Són aquelles ganes de canvis a casa. Aquella il·lusió per generar nous espais. Aquests dies de descans de la consulta que li fan gustera i genera temps lliure per l’ordenança. En Francesc també sent, però, aquell vertigen de la soledat, o potser és més una necessitat, perquè se sap un autista social confirmat. Mentre pica suaument el tac de goma dins el forat del pladur, li ve al cap la seva pacient, la Carme Oleart, i un copet a la panxa li fa activar una papallonada i posteriorment un somriure.
La Carme Oleart, s’estira al llit per fer la migdiada. La Carme, que no troba la posició adequada dins del llit, posant-se un coixí petit entre les cames i un de més gran sota l’aixella, està una mica neguitosa i ara agafa calor i ara té fred. Li ve de nou al cap el seu psicòleg, en Francesc Auró. Sent aquella punxada de no-sé-sap-què amb ell. Li troba una llum a la pell que li voldria robar. La Carme Olerat es refrega amb el coixí petit que s’ha posat entre les cames.
En Francec Auró té un munt de trastos que apila dins les caixes i li fan nosa al mig del menjador. Decideix que abans d’anar-lo a tirar al contenidor, els guardarà a la terrassa, que és prou àmplia. En sortir a l’exterior, la llum de la tarda s’assembla a un batut de gira-sols i respira claror allargassada. A la terrassa veïna hi veu una dona llegint un llibre i per uns moments, li sembla veure a la seva pacient, Carme Oleart. No potser, es diu. Es convenç que la té massa interioritzada. Entra i surt i de camí fa un cafè amb una bola de gelat de vainilla dins el got de vidre. Es posa de puntetes a la barana de teca entre terrassa i terrassa i la dona ja no hi és. Sobre la taula hi ha un llibre de relats que ell, fa pocs dies, ha llegit.
La Carme Oleart pensa a anar al veí i dir-li que, en tenir uns dies descans, necessita llegir novetats literàries per la feina, vol silenci, i que si us plau a veure si pot parar de fer sorolls domèstics. Ara que ho pensa, en l’última sessió de la setmana passada, ell va dir-li que aprofitaria els dies de descans per arreglar coses a casa.
Ell, li ve ara al cap que la Carme Oleart es dedica a llegir llibres tot el dia, ho han treballat a teràpia. I si fos ella? I si el que fa els sorollets molestos fos el Francesc Auró?
Tant un com l’altre, en aquest precís moment, posen la mà al pany de la porta de casa per anar a trobar-se. Ella primer mira per l’espiell i ell agafa les claus per no quedar-se tancat. No sap amb quina excusa presentar-s’hi, però pot valer la pena. Ella surt al replà. Ell obre la porta d’una revolada. Es troben i l’embat de la desorientació fa que tots dos facin cara de bajoca. Quin moment. De cop ella ho sent com un fanatisme literari molt intens a tenir en compte. Ell sap que ha de mantenir la distància a ratlla perquè és una pacient.
Però la fal·lera de l’erotisme ho pot tot. I entre caixes i paquets, forats a les parets, cafè i vainilla per tot, l’olor de teca de les terrasses, el cel que ja enfosqueix, el color dels cabells del Francesc Auró tan desitjats per la Carme Oleart, fan que aquesta tarda de Setmana Santa sigui una autèntica processó d’alliberament, de capritx trastornat, amb incredulitat, perquè quan es miren als ulls no es poden creure que allò està passant: una sessió de plaer gustosa entre pacient i psicòleg que ara ja no és ni una cosa ni l’altra, sinó que és un munt de vivesa desproporcionada atrapada per dos cossos que mai més faran penitència a la bonica consulta del Francesc Auró.
I d’aquesta història algú farà un relat i en guanyarà un premi atorgat per la mateixa Carme Oleart.
Comentaris recents