El primer de molts (IV)
La buscava als carrers que hi havia poca gent, però també la buscava quan hi havia batibull a la Rambla. La buscava a l’armariet postal per si li havia enviat una carta. La buscava a les sales d’espera, a les cues de les parades d’autobús. A la gentada per esperar una taula en aquell restaurant, a les taules a on només hi havia una persona.
La buscava sota la pluja d’aquella primavera humida, de paraigües tota l’estona. La buscava al pensament d’acompanyar-la sota les gotes. La trobava, però era en els somnis, i al despertar s’evaporava com els perfums bons, i ja no hi era. I començava cada dia amb l’esperança de trobar-la, avui sí, es deia. Però els dies corrien de pressa i ella no apareixia.
La buscava a les fitxes del dòmino, perquè s’imaginava les seves mans repartint joc. A les victòries que ell s’apuntava i la miradeta de després. La buscava perquè l’havia perdut.
La buscava als avions que creuaven al cel, perquè imagina’t que està allà dins, viatjant a París o Madrid o Venècia. La buscava als núvols creixents de blancor espessa. A la blancor dels llençols nets, a la blancor de l’escuma abans del somni, al blanc de les nits d’insomni.
La buscava, també, a la televisió, als llibres, a les frases, subfrases, subordinades, a les metàfores, la buscava als bulevards de discos antics, la recordava dins les cançons que encara deliraven d’amor. La buscava als teatres, a l’escenari, entre els actors, a veure si ella, capritxosa sempre, podria estar actuant. Ves a saber.
La buscava a les parts més fosques, al pecat, a l’oblit, la buscava als carrers on patina la tristesa del fracàs, allà on potser es podia amagar.
A l’amor dels oblidats.
La va buscar pertot, als raconets de la caçadora on sempre queia alguna carícia, als petits espais on la intimitat s’apoderava universalment. Petits llocs per fer córrer-ho tot. A la nit. A l’ombra del primer sol d’abril. A la llum de l’abril i al fred. Sempre són nits fredes per ser abril.
La buscava amb les amants, amb les muses, amb les que deien que sí, la buscava entre les copes, entre les benzodiazepines, lormetazepams, i el tabac d’enrotllar. Entre les fumades mentals. Durant les ressaques de tot el d’abans. Enmig de la suor de l’esforç de buscar i buscar; aquella suor tantes vegades compartida, aquell joc interminable del tu a tu, aquella festa de les pells a on aterrava la felicitat.
I Ella el desafiava, passant d’ell, de no voler estimar-lo, fugint cap a gent sàvia, rica, intel·lecte. Marxant del pastís romanticoide, de la tendència a l’amor etern. Fent-se valer, també, i volent dir que pot marxar, sí. Sempre.
Perquè la Inspiració és així. Volàtil.
I ell la buscava sense saber que tornaria sense ni disculpar-se.
Comentaris recents