El primer de molts (III)
L’home del temps buscava temps. Temps material, perquè del meteorològic, el trobava sense esforç. L’home del temps es va convertir en meteoròleg perquè buscava temps per ell, i de tant dir-ho, el van anomenar l’home del temps. I com que una cosa porta a l’altra, va entrar com a cap de meteoròloga del Meteocat. D’aquí a la ràdio, a la televisió, als diaris. Però era realment meteoròleg? No. I doncs, com ho feia? Doncs per intuïció, amics.
L’aire que feia olor de petúnia, quan les tardes anaven allargant, el seu cos entrava en una mena de meditació extrema i escrivia la previsió del temps a quatre o cinc dies vista. Però l’home del temps, continuava necessitant temps. Gràcies per la feina, es deia, però jo vull temps, no dir el temps.
Aleshores l’home del temps tenia molta ansietat quan feia previsions, perquè sabia que donava aquelles dades per la gent que sí que en tenia de temps lliure, per marxar, esquiar, gaudir del sol a la costa, i es veia parlant de les boires i els vents marítims mentre els oients i espectadors miraven d’ocupar aquell espai temps de lleure que ell no tenia.
L’home del temps mai va voler explicar a ningú que allò seu era pura intuïció, que no tenia estudis, que no hi havia cap mena de titulació d’estadística i matemàtica per anunciar borrasques. L’home del temps apuntava sense parar pronòstics que, per cert, sempre eren cent per cent fiables, malgrat la nul·la formació acadèmica.
Mentre observava un núvol inofensiu i posava la mà per veure com bufava el vent, l’home del temps va adonar-se que potser el que li faltava era aprofitar el temps mentre treballava de meteoròleg. Que si dibuixar aquell núvol que finalment no era tan inofensiu, que si fer una mica de gimnàstica per fer passar el fred mentre copsava l’aire de mestral, inclús va endinsar-se als esports marítims per estudiar, en primera persona, l’estat de la mar.
L’home del temps ja tenia temps per ell. Es va aprimar, es va posar atlètic, va fer una col·lecció de dibuixos artístics de cels amb aquarel·la que van fer-se famosos, va aprofitar, ja que era famós per ser l’home del temps per publicar un petit poemari amb metàfores ambientals, i ara, ja no es volia jubilar, perquè fixat que bé s’ho passava l’home del temps.
Però de forma casual va conèixer una dona que passava per allà mentre feia els seus pronòstics, i la dona era tan especial per ell i va enamorar-se tan fort, que va perdre el món de vista i el cel, que era amb el que s’havia de concentrar fort. I va fallar tots els pronòstics d’un cap de setmana vacacional on la gent tenia molt temps lliure i molts hotelers disposats a omplir els seus locals, i aleshores, l’home del temps va ser despatxat i liquidat de tots els espais informatius, i va decidir que tot el seu temps, a partir de llavors, el dedicaria a l’amor. I va saber que aquest era el Temps que sempre li havia faltat.
Comentaris recents