Paradisos artificials de tardor (i X)
A la ràdio sonen nadales a tota hora. El cel és blau llac i fa molt fred. Just entro a la cuina i veig que el meu company m’ha deixat un tros d’entrapar d’ahir a la nit. No puc parar de mirar la seva foto, el meu objectiu. L’he de matar. Tinc controlats els grams de coca que em queden per entrar en aquell estat límbic que em permeti actuar. L’informatiu repeteix que ell, nou regidor de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, és el més jove de la història al consistori. Mentre prenc el cafè penso en com fer-ho, si tret a la nuca, si bomba al Renault, sí cotxe bomba paral·lel. Entro en tessitura de l’afecte, potser de l’amor, potser de l’acompanyament emocional que em dona i necessito, i tot barrejat amb la lluita, la guerra, la possibilitat de seguir per ser lliures.
Ara sé que té escortes, que vigilen el seu entorn de prop, que certament serà difícil perpetrar l’assassinat i que sigui visual, cridaner, que al final és el que volem. Però ser la seva parella actual també em facilita les coses. Ara em ve al cap el seu clatell de pell jove i tensa, els seus ulls d’oripells darrere les ulleres de carei. Encenc la tele per veure com estan les coses nostres, de la banda, si es bull l’olla. Escolto una peça de les notícies que busquen una noia per l’Eixample que coincideix a la perfecció de com soc jo. Em tenen fitxada, però encara no del tot identificada. S’acaba el temps perquè pugui exterminar-lo, i després, ja es veurà. Per dins em ve el contrapunt i el cinisme de la vida i pensar en el perquè s’havia d’haver fet regidor, justament ell. Coses de la vida. Camins, com diu el nou disc de Sopa de Cabra.
Truquen a la porta, no obro per seguretat, per sota em tiren una nota escrita a mà com les que he rebut moltes vegades per anar a recollir els diners, la pistola i la farlopa. A la nota hi posa que o ell, o jo, i que ho faci ja. Avui ha d’estar mort i si no, ho estaré jo. La duresa del missatge m’afecta. Baixo a l’habitació. Hi ha la cortina baixada i tot té una calidesa extraordinària, amb el reüll de llum que esquitxa els llençols desplanxats, amb l’olor del meu home pertot. Esnifo. Noto el gram de pols blanca que em volcaneja la sang, l’emoció no és ara una eufòria de matar, sinó més aviat de sensibilitat, d’afecte i tendresa. Reflexiono amb l’amor i les variables complicades. Se m’entorpeixen els sentiments, tinc un embut al cap que em baixa fins al coll, sento que he de plorar molt fort. El trobo a faltar. El dia del Renault, l’aeroport, Berlín i l’escapada atropellada, els matins d’ulls botits i cabells esbatanats després de les pells esvalotades.
Agafo la pistola. Els dubtes em fan regirar l’essència de la vida, l’existència, la filosofada creix.
M’apropo el canó al cap. Noto el tacte fred i profund. Respiro. Miro de reüll la seva roba escampada del dia anterior.
Premo el gallet. Sento la pressió de la mort i ja fins mai més.
I després, tot és insignificant, com els arbres de Nadal que acaben al contenidor.
Comentaris recents