Begur

Paradisos artificials de tardor VIII

No han passat ni dos dies de l’enterrament del meu pare i ja tinc un nou objectiu. Camino pel Paral·lel i se’m creua un home que ni el veig, ens topem i a la mà m’apareix un paper com per art de màgia. Gimnàs Ulisses, taquilla 409. Un altre cop he de fer la comèdia de dir que estic embarassada per poder entrar i no pagar entrada. Cada vegada això tindrà menys consistència verídica. Entro al vestuari i veig a velles amb banyador i gorro de bany, dones de mitjana edat sortint i entrant de la sauna, una femellada amb poca feina que em fan ganes de vomitar. Obro la taquilla 409. Un sobre amb una foto que no miro per no entretenir-me, a dins aquest sobre n’hi ha un altre de gruixut i allargat; noto el tacte dels calés. Bitllets i objectiu. Em puja l’embat de la pressió i m’atrau una alegria descomunal. No puc entendre la vida que té la gent normal, sense tensió, sense adrenalina, sense objectius. A la taquilla hi ha una funda d’unes ulleres de sol. L’obro i a dins hi ha un parell de grams de coca. M’ho guardo tot i surto del vestuari que put a Barcelona cremosa i torradeta de melmelada i de caseta a Begur.

Pel carrer passejo i miro als ulls dels vianants, que se’ls veuen espantats, saben que en qualsevol moment pot esclatar un cotxe, una furgoneta, i bum la vida a la puta merda. És això el que volem, aquesta lluita, aquesta por, aquest terror. I jo volo i no soc terrenal, perquè tinc el poder. Em noto a la butxaca la  farlopa, però vull esperar a tenir clar l’objectiu i esnifar quan vagi a l’acció. Vaig camí a casa el meu amic, que ja ha tornat de veure a la família del País Basc i m’agradarà compartir una copeta de vi de mentre m’explica lentament i ell es deixa fer. L’atracció ens és propícia als dos. 

La tarda s’esquinça al vidre i al menjador hi ha una llum d’hivern esmorteïda. Obre un vi d’espectacle perquè diu que m’ha de donar una bona notícia. I jo que m’alegro per ell perquè és un bon noi. I fem l’amor mentre la lluna i Venus estan alineats i tinc molt vertigen perquè tot va bé, flueix i transcendeix a una vida perfecta. Dic va, va, la notícia. I em diu que serà nou regidor a l’Ajuntament de Barcelona, que feia anys que lluitava dins el partit per arribar-hi, però que tot s’ha precipitat arran dels atemptats, i em pregunta si estic contenta, perquè dec tenir la cara com un mapa ara mateix, com una deformació automàtica que no puc controlar, i el que feia només uns minuts em transportava a l’excel·lència d’una existència orbe, ara s’ha convertit un nus dissecat. 

Dissimulo i li dic que sí, que m’alegro molt per tu, i agafo la bossa, i vaig al lavabo. Obro el sobre i veig la foto. 

L’objectiu és ell. 

Em crida per si vull sopar pizza.