Zugarramurdi

Paradisos artificials de tardor VII

És molt difícil de fer, per un home com jo, una recomposició física digna després que volatilitzés el meu cos. No em vaig adonar de res. Només recordo veure el noi que hores abans havia estat a comissaria i li havia fotut un parell d’hòsties. Un parell o tres. Pagar m’agradava. Em donava un punt d’heroisme, una deixada anar de ràbia i plaer alhora, un plus de relaxació a cada cop, cada alenada de por que desprenia la pressa. La meva mà sobre el coll a punt per a l’ofec. 

Li vaig dir amb el Pepe, company de patrulla, que era ell, estava assegut a la terrassa d’un bar. Per mandra no vam baixar a detenir-lo de nou. Tenia la mirada desafiant, però com a mínim amb la satisfacció que les ulleres les tenia rebentades. Més puntades li hauria hagut de clavar. Em va seguir fins que ens va perdre de vista.

Circulant encara amb el glop de cigaló i el regust de tabac, vam veure un cotxe en doble fila. Teníem l’alerta a totes hores, però la desgana, la desídia o l’alcohol acumulat de tot el dia, vam passar pel costat del cotxe mal aparcat sense sospitar. Si haguéssim anat en càmera lenta, hauria notat com una bola de foc entrava per la finestra del cotxe.

I ara em veig a trossos. Penso amb els que deuen haver quedat encastats a la metralla del cotxe, en alguna paret. Estic aquí dins fet de carn freda molt petita. Em costa creure que hagi acabat així, però aquests animals terroristes no tenen fi, no tenen cap bondat. Estan injectats d’odi. Per això trobaré a faltar apallissar-los, punxar-los coses, veure com pateixen, asfixiar-los. Ho trobaré a faltar perquè també em treu de les meves cabòries, del meu puto divorci, de la distància amb la meva filla Dana, que no acaba de trobar el seu camí, sense estudis, sense beneficis ni ofici. I la veig ara i aquí, al meu enterrament, prou sencera, amb un despotisme il·lustrat, potser per la falta d’empatia que hem tingut, que jo no negaré que també he estat força absent els últims anys, però m’agradaria una mica més de compungiment per part d’ella, que és ma filla. 

M’aixeco com a ànima sencera i surto de la caixa, veig a tots els presents, m’apropo, els miro, la meva exdona, impassible, una mica desencaixada, potser no s’esperava el cotxe bomba que em va rebentar. Em ve el cap el nostre primer petó a Zugarramurdi. Abraço a la Dana, filla meva, li dic que t’estimo per dins, però com a espectre que soc, no ho sent ni ho nota. Li detecto una pistola a la cintura. Li noto cocaïna a la butxaca dreta. Fa olor de terror.

I sense voler-ho, amb una força despietada, algú em fa tornar a la caixa, tancada i barrada per l’eternitat. I ja per sempre més tindré el dubte de massa coses. 

Tiren terra damunt la caixa i a cada palada faig un sobresalt.

Tot és foscor. 

Tan poca vida aquí dins i pensar que serà per sempre més.