Basalú

Paradisos artificials de tardor VI

M’he llevat en un llit gegant. Plou fluix. Tinc ressaca de coses molt ràpides que han passat els últims dies. Llegeixo una nota que m’ha deixat el noi que he compartit la nit. Ha marxat a veure la família al País Basc. M’hauria agradat acompanyar-lo, però ha marxat d’hora i a la nota hi posa que no em volia despertar. Ahir, després que em convidés a casa seva (i sort, perquè tampoc tenia a on anar) vaig sentir una certa calma, un vaivé de plaer blener que em convenia molt. Hores abans vaig matar un home a trets. 

Busco la meva bossa i està on la vaig deixar ahir, intacta, de manera que el noi no ha xafardejat res. Per l’exterior de la bossa sento la duresa de la pistola, i el sobre ple de peles. Em ve el cap el meu pare.

Dono una volta per aquest pis minúscul del Passeig Sant Joan, i descobreixo més coses d’aquest noi basc, que a més de tenir un Renault blanc i que porta unes ulleres rodones de carei, sembla que és apassionat per la lectura. En un minúscul despatx, hi contemplo llibres de Verne, Pagès Jordà, Laia Viñas. També li dotorejo un grapat de llibres d’història, alguns escrits en euskera, tots de la guerra civil, postfranquisme i Transició espanyola. Em fa gràcia trobar-li un llibre de sexe hindú, llibrots d’erotisme, com fer filigranes copulatives i un parell d’exemplars d’autoajuda. Ara recordo que ahir va dir-me que era professor: deuria ser quan la cocaïna m’anava baixant de cop.

Ahir no vam fer l’amor. Jo només volia amorrar-me a la seva abraçada, que era plena, grossa que t’agafa del tot, gegantina. I em va respectar, cosa que em va sorprendre fefaentment, perquè aquí tothom va pel que va. 

Ara ja sé que aquest noi (descobrint-ho pel que he trobat per casa seva) es diu Patxo.

Trec el cap per la finestra i veig patrullar molts cotxes de la guàrdia civil. Em torna a venir el cap el meu pare, la meva mare, la dualitat que porto a dins, el trastorn que em pertorba i el plaer que em provoca estar al llindar entre la tendresa i el mal. Entre la llibertat i la sang. Des del telèfon fix decideixo trucar a la meva mare. 

Nena, el teu pare és mort. L’han assassinat. Un cotxe bomba. Vigila per Barcelona. El funeral és avui a les cinc al poble on ell va néixer. Basalú.

Hi aniré, amb la pistola a la cintura, amb ganes de matar a tots els polis, amb la postura falsejada i compungida perquè (els meus) han pelat al meu pare, però per dins amb aquelles ganes de trobar-me de nou amb el Patxo, agafar el Renault, i per fi, tocar-li la seva arma.

I alhora, anar a l’enterrament del meu pare, em farà ser menys sospitosa de formar part del costat bo de la història. 

Amb un tret, dos.